Recentment he llegit l’assaig que ha publicat la filòsof Marina Garcés als Quaderns Anagrama, i que porta per títol “El temps de la promesa”. Amb 95 pàgines, la Garcés ens comença demanant si recordem la darrera promesa important que has fet o que t’han fet, i tot seguit ens convida a pensar sobre el què significa prometre, sobre el pes i la buidor de moltes promeses, així com el que una promesa pot representar en un moment en que sembla que tot és irreversible, i que ella anomena el temps de l’accident. Davant d’un mon abocat al desastre, segons la Garcés sembla més fàcil i potser irremeiable, que tenir poder és més aviat poder predir (el que passarà i les conseqüències que tindrà) i no pas poder prometre. Arrel de les disquicisions de la filòsof, jo m’he fet la pregunta. No recordo exactament la darrera vegada que algú em va prometre res, però crec que va ser el meu fill: deixa’m jugar avui fins tard als videojocs i et prometo que demà estudiaré tot el dia. La promesa com a moneda de canvi. I la darrera que vaig fer jo? Així en general crec que en faig poquíssimes. Soc del parer que la paraula donada (què no és la paraula donada sinó una promesa?) val més que cap contracte, i potser per això escassament em mullo, i si ho faig, és perquè estic segura de poder mantenir-la malgrat les conseqüències. Què valdria, sinó? Et prometo que vindré. Et prometo que si el dia de demà et veig patir, intentaré acabar amb el teu sofriment. Et prometo que em cuidaré d’aquest assumpte, deixa-ho a les meves mans. Estalviar promeses t’estalvia problemes, però mantenir les que fas et dona credibilitat. Promesa és compromís, i compromís és lligam.
I vosaltres, quan i quina és la darrera vegada que vau prometre o us van prometre coses?