Cada setmana és un nou repte, i si intentem ser positius, els divendres ens provoquen certa lleugeresa al pensar que ja en tenim una altre de passada, que potser estem un mica més a prop de veure aquella llumeta al final del túnel, i amb el cap de setmana arriba el confinament perimetral.
Els concerts em permeten moure’m pel nostre país petit i sovint és fàcil de detectar el meu accent gironí i empordanès. El millor arriba quan em pregunten d’on sóc i jo m’omplo d’orgull quan dic que sóc de l’Empordà, de Begur, d’Esclanyà, de Palafrugell, perquè jo em considero una mica de cada lloc. Sé perfectament la reacció que provoquen les meves paraules, sovint se’ls posen els ulls com taronges i les dents llargues. A algú li pot semblar un xic exagerat, però al Casal Català de Luxemburg em van dir: “Vius al millor lloc del món”. Ara és el que toca i no ens agrada el confinament perimetral però quan vius a l’Empordà pot ser la millor excusa per descobrir nous racons, nous camins, noves cales, nous paisatges. Sense quasi ni moure’ns de casa ens podem passejar pel nostre Empordà ple de pobles únics, autèntics, encisadors, … i després podrem tornar a dir, més alt i clar que mai, i amb el nostre accent tan únic, sóc de l’Empordà!
