Encara em dura la flipada de la “cosa aquesta” de la intel·ligència artificial, i encara soc una mica Paco Martínez Soria a “La ciudad no es para mi”, acaparat i superat pel que veig cada vespre.
Ara fa dies que no paro d’experimentar amb l’ordinador, intentant portar la màquina al límit, i per molt que provi de -perdonin l’expressió- putejar el sistema, encara se’n surt prou bé, de forma prou airosa i elegant.
Perquè les respostes de Chat GPT són sòbries, ben estructurades, versemblants. Si bé t’adverteix el propi programa de possibles disfuncions, mancances o alguna idea erràtica, la veritat és que les respostes són prou engrescadores, prou coherents, intel·lectualment prou ben trabades i amb un nivell de qualitat prou alt, que fa que sempre, al final del dia, vagi a dormir entre una mescla rara d’admiració per l’invent, i por absoluta pel que pot passar a futur. També dono gràcies a la vida que m’ha permès viure aquest experiment i ser-ne testimoni de primera mà.
És veritat, i no em cansaré de dir-ho, que dona problemes quan busques resultats de la gent no és prou coneguda, dels mindundis com jo. Diu de mi que vaig ser alcalde, advocat, secretari del consell comarcal, conseller de la GEneralitat i no sé quants càrrecs més, a mi que no he participat mai en cap partit polític, mai de la meva vida. Va encertar que estic en un consell, però no comarcal sinó consell escolar. Com tants i tants pares, mares o alumnes al país.
Però el nivell de flipamenta meu amb l’invent és exagerat. Juro que el que dic és veritat: he demanat que em resumeixi en 150 paraules l’argument de Hamlet, el d’Otello, el Rei Lear i Macbeth, de Shakespeare. He demanat que m’expliqui per què la terra és plana i m’ha dit que no ho és. He demanat receptes d’allioli. Li he demanat que em faci fórmules d’Excel. I he recargolat la màquina demanat que em traduís coses de llati de segon de bup, i ho ha fet bé. He demanat que m’expliqués d’on surt la frase “Si Déu no existeix, tot està permès”, mirant incrèdul que efectivament, com sabíem ja tots abans, surt de Dostoievsky, dels germans Karamazov, i aborda la filosofia moral. Posats a complicar-ho, li demano que em faci quatre línies explicant la Crítica de la Raó Pura de Kant, i ho fa sense despentinar-se, aportant el concepte dels judicis categòrics a priori com qui explica el Sálvame d’ahir.
Després he fet inventar a la màquina, que sigui creativa. Que s’inventi un conte infantil on en Pere coneix l’Ester, s’enamoren i tot va bé. Al conte hi surt una cabra, una flauta i algun altre element estrany. Però acabem enamorats.
O posats ja a fer el trapella, li vaig demanar que fes un sonet dedicat a l’Ester, i bé, el fa. Maria Mercè Marçal, la gran poeta estimada, els llibres de la qual regalo a qui m’aprecio, evidentment està a anys llum en qualitat, però com a mínim, el sonet fet per ordinador mètricament quadrava, que el cabron fa sonets en un segon i mig i jo no els faig ni en tres anys.
Poca broma. Com dic, flipat, entusiasmat i espantat, però encara no sé en quins percentatges. Ho sabré el dia que li pregunti i m’ho respongui la màquina.
