Des de la declaració del divendres al parlament, només els ciutadans i algun ajuntament han fet alguna passa per intentar consolidar el que es va votar divendres. Una declaració descafeïnada i enregistrada de Carles Puigdemont, un article d’Oriol Junqueras a un diari i poca cosa més.
Una persona connectada amb l’entorn governamental m’explicava la mateixa tarda de divendres, que l’estratègia es va acabar en dijous al vespre quan el President va decidir convocar eleccions. En aquest mateix espai jo em preguntava si allò era una decisió real o una estratègia molt ben planificada per despistar l’adversari polític. Doncs pel que em diuen era real. Hi havia voluntat real de convocar eleccions si el PP es comprometia a retirar el 155 i a amnistiar els Jordis, en Trapero, el President i tutti quanti, a més de retirar piolín i d’altres ingerències.
Per tant, la proclamació del divendres es va produir perquè les eleccions no solucionaven aquest tema i per tant… s’hauria pogut abocar un gibrell d’aigua freda sobre tota la gent que esperava la proclamació de la república i espera encara avui, que se li digui quin és el següent pas amb més determinació que la mostrada.
Tot plegat (i això ja és interpretació) justificaria la cara de circumstàncies del president el divendres a la tarda, la manca de relat fins al dissabte al migdia i una compareixença breu com la de dissabte. Tot plegat transmet en aquest moment, una sensació d’improvisació i de manca de full de ruta que només es pot solucionar traient un as de la màniga que ara mateix no té pinta que arribi. De seguir gaires dies així, és possible que comenci a córrer la sensació que el menor dels mals hauria estat una convocatòria electoral per unes eleccions autonòmiques en el marc d’una Espanya de les autonomies. Posats a frustrar la gent, que ho faci el president escollit pel poble i no la vicepresidenta espanyola des del balcó de la generalitat.
