Com a bisbalenc, haig de reconèixer que segueixo estorat per la notícia no ja de l’any, sinó de la dècada i més enllà fins, com a mínim, del que duem de segle. I no, no em refereixo al fet que entre els nostres conciutadans hi tinguem el primer progenitor conegut de la reialesa veïna; això, per a nosaltres, ja és un tema sabut, debatut i comptat. A veure, que no diré que la confirmació adeenenca no hagi causat cap rebombori, entre les parròquies de tertulians locals, però ves, acabat el cigaló, el tema ja no dona per més que debatre quantes monedes amb la cara del pare li cauran a l’únic Borbó conegut que en sa vida ha treballat. Suficients, esperem, per, diguem-ne, integrar-lo a la família i que no hagi de servir , si no és per voluntat pròpia, ni una sola copa més a El Drac.
Però no, la notícia dels segle la va desvetllar en aquest vostre mitjà i en exclusiva el nostre company Marçal Lladó. Com hi ha món, ara resulta que el Puig d’Arques no és pas el nostre Everest de pous de glaç i sureres, no, sinó que resulta que un puig veí, el d’Aiguabona, li ha usurpat la marca de cim gavarrenc de més alçada i notorietat. Jo de primeres vaig pensar que collonava, en Marçal. Això d’Aiguabona sona a peix fregit, a bacanard, a cala ocupada per turistes esblaimats i urbanitzacions fora mida per a gent amb fora bordes que destrossen el planeta amb els seus negocis i el nostre Empordà quan no estan treballant. Amb tot, ves que el nom no faci la cosa, ara, i alguna cartera d’inversors acabalats (en castellà en diuen pudientes, i em sembla del tot encertat), no decideixi construir-hi un ressort de luxe. A primera línia de senglar
