Quan Sony va cedir dels drets cinematogràfics d’Spider-Man a Marvel Studios, a causa dels mals resultats creatius d’Spider-Man 3 i la saga The amazing Spider-Man, es va guardar dos asos en la màniga. El primer, mantenir els drets dels personatges secundaris dels còmics d’Spider-Man per fer-ne pel·lícules individuals, que s’ha materialitzat en Venon, i segona, fer pel·lícules animades d’Spider-Man. El resultat d’aquesta última el veurem aquesta setmana. Sony no volia tornar-se a equivocar i va encarregar Phil Lord i Christopher Miller, els directors de LEGO. La pel·lícula, la realització de la pel·lícula. Aquesta la protagonitzaria Miles Morales, l’Spider-Man de la línia Ultimate de Marvel, personatge de raça negra creat Brian Michael Bendis. Però Lord i Miller van pensar anar més enllà i fer una adaptació de la saga dels còmics Spider-verse, aquí publicada per Panini amb el nom d’Universo Spiderman.
La pel·lícula transcorre en una realitat en què Peter Parker, Spider-Man, ha mort víctima de les trames mafioses perpetrades per Wilson Fisk, Kingpin. Paral·lelament, l’adolescent Miles Morales rep la picada d’una aranya que li atorga poders molt semblants als de l’Spider-Man original. Inspirat per aquest, adopta la seva identitat. Però quan s’obre un porta a altres dimensions, apareix una versió madura de Peter Parker que exercirà, a pesar seu, el paper de mentor del jove Miles. Sorprenentment, aniran apareixent més versions d’Spider-man com Spider-Gwen, Spider-Man Noir (amb la veu en versió original de Nicolas Cage), Peni Parker i el robot SP//dr i Spider-Ham.3
El que més sobta de la pel·lícula és el seu aspecte visual. Spider-Man: Un nou univers innova com mai s’havia fet fins ara en animació, per diferents motius. Un d’ells és la combinació de diferents estils i tècniques d’animació, des de la digital, fins a la tradicional passant per l’anime i el cartoon. Però no només això, visualment la pel·lícula és l’equivalent en ficar-se dins de les vinyetes d’un còmic, emprant recursos narratius dels còmics i agafa l’aspecte visual de les vinyetes, amb les trames incloses, i els dona vida, com mai havíem vist. Tenim elements tan bàsics en els còmics com les onomatopeies, els quadres de situació, els globus de pensament i tants altres, traslladats al llenguatge cinematogràfic, que mantenen el seu ús narratiu, i homenatge el llenguatge de què provenen. Per primera vegada en una adaptació d’un còmic, et pots arribar a sentir que estàs dintre de les pàgines.
Pel que fa al guió, aquest és perfecte. Tots els personatges estan molt ben definits, des dels principals fins els més secundaris. És molt fàcil, pràcticament orgànic, emocionar-se, riure i plorar en molts moments. I parlo només de la trama, però és que et tribut que fa la pel·lícula Stan Lee i Steve Ditko és de llagrimeta. No us perdeu la dedicatòria a ells que veiem a la meitat dels crèdits. L’homenatge agafa una nova lectura després de la mort del creador de l’univers Marvel, poques setmanes abans de l’estrena de la pel·lícula. El guió és capaç de bascular amb èxit des de l’humor als moments més dramàtics. De personatges infantils fins a les situacions més adultes que hem vist en les pel·lícules d’Spider-Man i que les pel·lícules en imatge real no s’ha atrevit a abordar. Sony també demostra un sentit útil de l’autocrítica per riure’s d’algunes de les males decisions que va prendre amb el personatge.
Spider-man: Un nou univers, presenta un nou Spider-man, de fet uns quants. Amb la idea que tothom pot ser Spider-Man homenatja a les diferents encarnacions de l’heroi. Des de les que hem vist en els còmics, passant per la televisió i les pel·lícules. Des de les de Raimi fins a les de Marvel Studios.
Si existeix encara un bri de justícia en els premis cinematogràfics, aquesta pel·lícula hauria d’endur-se l’Òscar a la millor pel·lícula animada. No té rival, ni tan sols la de l’omnipresent Pixar a Els increïbles 2, que fins a l’estrena d’aquesta era la favorita.
És Spider-Man: Un nou univers la millor pel·lícula d’Spider-Man? No diria tant, però si no ho és, està molt a prop de la que sí, que és Spider-Man 2. El que sí que no queda dubte és que és la que explica millor que ningú què significa i què representa ser Spider-Man. Cosa que encara té més mèrit si tenim en compte que Peter Parker és el personatge de suport i no el principal. En volem molt més d’aquest món, volem saber com evoluciona Miles, com li va a l’Spider-Man adult el fet de refer la seva vida, què passarà amb Spider-Gwen, etcètera.
En trobareu la tertúlia sencera sobre la pel·lícula en el nostre podcast:
- Publicitat -
