És innegable que hem tingut un estiu en què ens hem emportat una decepció darrera una altra en la pràctica totalitat dels blockbusters estrenats. Enmig d’aquest panorama desolador s’estrena Star Trek Más allá que és sobradament el blockbuster amb majúscules d’aquest estiu de la mateixa manera que l’any passat ho va ser Misión imposible: Nación secreta. Curiosament les dues pel·lícules tenen un denominador comú, Simon Pegg, que ha co-escrit el guió de Más allá i que ha estat capaç d’escriure una història accessible per a tots els públics, pels fans de tota la vida i pels que no, i que al mateix temps homenatgés Star Trek en totes les formes i reencarnacions, ja que aquesta és la pel·lícula d’aniversari de la saga.
Star Trek Más allá és la tretzena entrega cinematogràfica de la saga creada per Gene Roddenberry i al mateix temps la tercera de l’anomenada Kelvin Timeline, que ens arriba per celebrar els 50 anys de la franquícia. Digereix Justin Lin, qui va reinventar la saga Fast & Furious. Lin va acceptar el repte de tenir-la a punt en un temps rècord després que J.J. Abrams abandonés l’Enterprise per fitxar per Star Wars, i el que en un principi n’havia de ser el director, Roberto Orci, fos acomiadat. Abrams, es manté com productor a través de la seva companyia Bad Robot.
Abans d’anar a la crítica quatre línies de l’argument. La pel·lícula comença dos anys i mig després de l’anterior. L’Enterprise es troba en plena missió de cinc anys d’explorar nous mons. Durant un descans en una zona diplomàtica en els límits de l’espai de la Federació, són atacats per una raça alienígena comandada pel despietat Krall que s’oposa radicalment als plans expansius de la Federació. L’atac de Krall acaba amb la destrucció de l’Enterprise i la tripulació, liderada pel capità Kirk i Spock, queda varada en un planeta desconegut i sense mitjans per tornar a casa.
Star Trek Más allá té un argument molt diferent a les dues pel·lícules anteriors. Si la primera d’Abrams era una pel·lícula d’origen amb viatges en el temps i la segona relatava una conspiració dins de la Federació al mateix temps que portava el personatge de Khan en aquesta línia alternativa; en aquesta ocasió l’argument és molt simple cosa que aprofita el director i guionistes, Pegg i Doug Jung, per anar fins a l’arrel dels personatges. Junts, fan un retrat més profund i exploren algunes relacions entre els protagonistes que encara no havien estat explotades, especialment la de McCoy i Spock. La dinàmica entre Zachary Quinto i Karl Urban és tan bona que ens porten els millors moments de la pel·lícula i ens recorden, a la mateixa relació que van desenvolupar Leonard Nimoy i DeForest Kelly a la sèrie original i a les pel·lícules. El guió d’Star Trek Más allá recupera a Kirk i Spock en un moment de crisis de les seves vides, Ambdós hauran de trobar el punt que els porti a superar-la i trobar-se a ells mateixos. Si us pregunteu sobre els moments d’humor de la pel·lícula, només us puc dir que són brillants, es nota moltíssim que han estat escrits per Pegg perquè tenen aquell punt que trobem a les seves comèdies. L’escena d’obertura és pur Simon Pegg.
La pel·lícula se sent com pura ciència-ficció i no amaga homenatges a clàssics de la talla de Planeta prohibido o Flash Gordon. És cert que Star Trek Más allá és també un no parar d’acció que deixarà a l’espectador sense alè, però al mateix temps aprofita les escenes d’acció com a propòsit argumental, per fer créixer els personatges, fent-los parlar durant aquestes escenes, així que mai són gratuïtes i la trama avança amb elles. D’aquesta manera aconsegueix un equilibri amb la cosa que era Star Trek en el passat i el que va fer Abrams. Más allá fa un pas més endavant i demostra, si és que li faltava fer-ho, que no només hi ha una manera d’entendre Star Trek.
Star Trek Más allá homenatja amb èxit la sèrie original, de fet aquesta era la intenció i per això esdevé la pel·lícula que més s’assembla a un episodi de la sèrie, però que malgrat això se sent com una pel·lícula gran. Després de l’escena d’obertura, en la qual se’ns presenta el mcguffin de la pel·lícula al més pur estil Pegg molt influenciat per Edgar Wright, arriba una magnífica seqüència que se’ns presenta el dia a dia de l’Enterprise que es troba enmig de la missió de cinc anys d’explorar nous mons. Però potser una de les escenes més espectaculars que visualment veurem aquest any arriba a continuació, la presentació de la base estel·lar Yorktown. Les paraules se’m queden curtes per definir aquest prodigi de seqüència acompanyada de la música de Michael Giacchino que una vegada més la clava en cada moment amb un ús impressionant de l’orquestra i el cor.
Però els moments més emotius de la pel·lícula en són dos, cap al final, i sense dir res, el tribut que fa el film a Leonard Nimoy i la tripulació original de l’Enterprise posarà la pell de gallina als trekkies i no seria d’estranyar que a algú se li escapés alguna llagrimeta. L’altre moment concret també és cap el final que fa el mateix amb Anton Yelchin, una seqüència ja rodada que sembla haver-se muntat diferent després de la seva malaurada mort en un accident. Yelchin està terrífic en aquesta pel·lícula en la qual forma parella amb Chris Pine durant una bona estona. El trobarem molt faltar en les pel·lícules que vindran.
Star Trek Más allá és una gran pel·lícula, però té un punt feble, que val a dir no fa que es gaudeixi o entretingui menys. És el dolent interpretat per Idris Elba. Sembla ser un mal del cinema actual que els costa construir un malvat com Déu mana. I aquí sap greu perquè ja el tenien, però cometen l’error d’explicar-ho massa tarda, massa al final, quan l’espectador més perspicaç ja s’ha adonat què hi ha darrera del malvat Krall. De fet és molt interessant i molt Roddenberry, però com que arriba molt tard ja no dóna temps en aprofundir en res i només ens quedem amb les escenes de Krall més simples. Krall és més que sóc molt dolent i faig coses dolentes, però no ho sembla. És una pena perquè el personatge tenia un bon fons que la pel·lícula no explota. Això li hauria permès també explotar a Idris Elba que se sent desaprofitat i significa una oportunitat perduda per l’actor.
L’aportació de Justin Lin a la saga és magnífica. Lin dóna a la pel·lícula un ritme frenètic i es regala algun moment, el de la moto. Però aquesta pel·lícula li ha aportat a Lin una oportunitat per créixer i descobrir-se com un director visualment molt poderós que té moltes coses a dir en el cinema. Star Trek Más allá ens ofereix escenes de l’Enterprise i l’espai d’una bellesa impressionant. Lin es mou com un veterà en aquesta pel·lícula plena d’efectes especials. Tot i respectar l’estètica d’Abrams va més enllà, aporta coses noves i elimina els populars lens flares d’Abrams, cosa que personalment aplaudeixo. La pel·lícula no és només el que semblava en el primer tràiler, l’element humà hi és present i és bàsic en el seu èxit. Justin Lin ha sabut trobar l’equilibri entre l’acció i la família que és la tripulació de l’Enterprise.
Dels nous personatges destaco a Jaylah (Sofia Boutella) que esperem que torni a la propera pel·lícula. Estèticament és tan bona com la veiem en moviment a la pantalla. Pel que fa a la resta del repartiment creix i Kirk (Chris Pine) es reafirma en el seu rol d’acció gairebé superheroic. El fet de canviar les dinàmiques de grup i posar-los en una situació nova ens permetrà veure coses noves d’ells sense que perdin l’essència en cap moment.
No deixeu escapar Star Trek Más allá, segurament no se’n parlarà el suficient ni serà el súper èxit de taquilla de l’estiu, però sí que és el millor blockbuster que veureu i us deixarà amb més ganes de viatjar allà on no ha estat mai cap home.
- Publicitat -
