El que ens queda clar després de veure Els últims Jedi, és que Disney no havia planificat la nova trilogia més enllà de la primera pel·lícula. Només tenien clar que aquesta havia de tancar les trames de Han en l’Episodi VII, Luke en l’Episodi VIII i Leia en l’Episodi IX. I a partir d’aquí, amb les bases assentades, fer un nou Star Wars completament alliberat del llegat de Lucas. Si fins a la sisena pel·lícula Star Wars havia estat un producte d’autor, escrit i dirigit per una sola persona, això va deixar de ser així quan la franquícia va passar a ser propietat de Disney.
Destruir allò que és vell i quedar-nos amb allò que és nou. Aquest és el gran missatge de la pel·lícula que els mateixos personatges, concretament Yoda i Kylo Ren, diuen com si estiguessin parlant a l’espectador. Personalment, crec innecessari destruir el que és vell. Molta gent diu que Rian Johnson ha estat valent en aquesta pel·lícula. En part és cert, però Disney ha estat també molt covarda en no posar el plantejament de quedar-nos només amb el que és nou sobre la taula des d’El despertar de la força, sense necessitat de destruir el llegat anterior. No hagués costat res explicar aquesta mateixa història molts més anys en el futur quan Luke, Leia i Han fossin llegendes. En un món en què l’ordre Jedi estigués en reconstrucció i els protagonistes originals haguessin tingut un final feliç. Aquesta hagués estat la trilogia que m’hagués agradat veure a mi. Però, ja que tenim una altra cosa, com a mínim Johnson l’ha fet amb bellesa, aventura i emoció. El que és també sinònim d’Star Wars.
En la destrucció d’allò vell podem incloure tot allò que apuntava Abrams en la pel·lícula anterior i que aquí queda en no-res. Mai vaig entendre, i no em va agradar, que no se’ns expliqués a El despertar de la força qui eren els pares de Rey, i que ens induïssin a pensar que algun personatge conegut estava darrera la identitat d’Snoke. Johnson es treu de sobre els dos temes d’una ventada i invalida algunes de les coses de la pel·lícula anterior.
Personalment la trama que més m’ha agradat és la de Luke a l’illa d’Ahch-To i la seva relació amb Rey. Ja he dit abans que m’hagués agradat veure a Luke en unes altres circumstàncies, però aquí Johnson ha jugat amb les cartes marcades que li va deixar Abrams. El magnífic treball i presència de Hamill, fa que ens quedem embadalits en cadascuna de les seves seqüències, tot i que costa creure veure a Luke rendit en una illa, quedant-se de braços creuats. Johnson, afortunadament, li dóna al final la seva redempció i Luke afronta el problema com hagués fet sempre en l’hipotètic cànon, que ja no serà, de Lucas. La segona trama destacable és la relació entre Rey i Kylo que exemplifica la lluita eterna de la saga entre la llum i la foscor. Els últims Jedi, salva el personatge de Kylo Ren, i aconsegueix que m’agradi i molt, un personatge que vaig detestar a la pel·lícula d’Abrams. Aquí Driver se’l fa seu i evoluciona, sense possibilitat de salvació, al cantó fosc. Kylo Ren és el dolent de debò, i no Snoke. Per tant, gran encert en el tractament del personatge i posar-lo per sobre del clon de Darth Sidious. Pel que fa a la trama de les naus rebels assetjades per la Primera Ordre, quedaria en un tercer nivell. No em molesta en excés l’homenatge a Leia quan per primera vegada la veiem utilitzar la Força, tot i que havia millors maneres d’exemplificar-ho. En aquesta part, té força protagonisme Poe Dameron que perd l’encant que tenia a El despertar de la força. El fet de deixar-se endur constantment per les emocions i gens pel cervell, el converteixen en un personatge esgotador. I què coi! Si fins i tot organitza un motí, l’espifia constantment i al final li riuen les gràcies! Perdoneu, però aquest personatge no l’he entès.
El pitjor de la pel·lícula és una mitja hora que li sobra clarament i que la perjudica en ritme que és tota la trama de Finn i Rose. Avorrida i amb dos personatges sense cap carisma. L’esgotament total arriba en els moments del casino i les curses amb aquells animals estranys. Tota aquesta trama sobra completament. Sense aquesta part, la pel·lícula hagués estat més dinàmica i no arrossegaria els problemes de ritme que té.
D’Els últims Jedi voldria destacar algunes escenes. Hamill en protagonitza dues de llàgrima no continguda, i per mi, de les millors de la pel·lícula. Primer, la de Yoda, que per altra banda és la que conté millors diàlegs. Johnson recupera la marioneta de Yoda de Frank Oz i no utilitza el Yoda digital. Doble emoció. També la més èpica, la del combat entre Luke i Kylo Ren, que acaba amb la innecessària mort de l’heroi de la saga. O alguna cosa semblant perquè els Jedi no moren si no que s’uneixen amb la força. Luke ens fa un Obi-Wan i ens deixa amb llàgrimes als ulls, mentre presenciem una posta de sol amb la música de John Williams de fons que ens transporta a una escena molt semblant a Tatooine de l’Episodi IV. Bellesa en estat pur. Un altre dels moments brutals de la pel·lícula és la destrucció de la nau d’Snoke. Està feta amb silencis. Mai Star Wars havia utilitzat els silencis a l’espai com en aquest pel·lícula. Amb una llum enlluernadora, amb un silenci sepulcral en una sala de cinema plena de gent, posa els pels de gallina. Tota la part del combat final en el planeta de sal, amb les naus resseguint el terra vermell del planeta són espectaculars, així com la lluita de Rey i Kylo contra els sequaços d’Snoke amb un vermell omnipresent. Fantàstica. Molt bones escenes, per un guió tan pobre.
De la resta de personatges secundaris. Phasma és més bluf encara. Amb ella no es pot fer pitjor. Si us plau que no la tornin a recuperar. Els personatge de Rose i DJ no aporten res, són prescindibles més enllà de la quota intercultural que imposa Disney en les seves produccions. Els porgs no són molestos com podria arribar a semblar que serien perquè els saben contenir. El general Hux (Domhall Gleeson) està mal tractat i l’actor tampoc sembla que se’l prengui seriosament. I pel que fa a C-3PO, R2-D2 i Chewbacca, malauradament surten molt poquet i ens hagués agradat veure’n molt més.
Star Wars: Els últims Jedi és la millor del cànon Disney. Una bona pel·lícula d’aquest nou cànon, però amb una visió i uns problemes que la fan molt inferior a qualsevol de les tres de la trilogia original. Sí, El retorn del Jedi és millor que Els últims Jedi perquè, entre altres coses, els personatges són millors. Ho dic perquè he vist algunes llistes que no comparteixo en absolut. Un dels problemes més grans d’aquest film és el poc carisma dels nous personatges. Amb excepció dels principals, Rey i Kylo, la resta no ens desperta cap interès, quan qualsevol dels personatges oblidables de Rogue One. L’altra error gran que arrossegarà el futur de la franquícia, és tancar la trama de Luke en aquesta pel·lícula. Luke és el pilar fonamental d’Els últims Jedi. Si no fos per Hamill no tindríem una pel·lícula tan vibrant. Sense ell, és molt difícil que l’Episodi IX estigui al mateix nivell. Tot i que la seva escena final és preciosa, sense Luke l’Episodi IX queda tocat d’entrada. Deixem per un altre dia la obsessió de Disney de matar personatges, principalment figures maternes o paternes. I és que des de que va matar a la mare de Bambi, Disney no ha parat de matar gent.
Queda per veure com resoldrà Abrams el que li ha deixat Rian Johnson. Al parc de jocs li falten alguns ninots i d’altres estan trencats. Johnson ha dilapidat el que Abrams havia començat a desenvolupar. No descarteu que al final resulti que Kylo Ren hagi enganyat a Rey i resulti ser una la néta d’Obi-Wan, si aquesta era la idea inicial d’Abrams. I aquest és el principal problema d’haver plantejat aquesta trilogia sense planificar on es volia arribar, ni tenir una història clara dels personatges. L’Episodi IX quedarà molt marcat pel que ha passat en la producció. Tant per la mort de Carrie Fisher, la qual havia de tenir molt de protagonisme en aquest episodi i malauradament ja no podrà ser. El que sí que crec que veurem al acabar aquesta trilogia és a Rey veient als esperits de Luke, Han i Leia a l’estil del final d’El retorn del Jedi.
