Star Wars: L’ascens de Skywalker

I després d’un extens podcast de més de dues hores, amb espòilers, dedicat a la pel·lícula que us recomano que escolteu amb fervor al link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a Spotify, link a iVoox, he decidit fer-ne una entrada en aquest blog sense espòilers. Una entrada que serà molt especial, ja que serà l’última en aquest format. Això no vol dir que tanquem aquest blog, simplement que per altres projectes que he decidit començar he de treure hores d’algun lloc i no em serà possible fer una entrada per pel·lícula vista, així que mantindrem el blog a través d’una entrada setmanal en què us faré una breu ressenya que englobarà les diferents pel·lícules de les quals n’hàgim fet la crítica o no en el Ningú no és perfecte. La idea és que es publiqui el dimarts o dimecres, a partir del 14 de gener. De manera individual, les pel·lícules seran ressenyades prèviament, breument, en un fil de Twitter que crearé expressament i que començarà a funcionar a partir d’any nou. 

I comencem amb la crítica que volíeu llegir. Primer de tot, i davant algunes opinions contràries ferotges, però cada vegada amb més defensors, em posiciono molt a favor d’Star Wars. Episodi IX. L’ascens de Skywalker, una de les pel·lícules que es gaudeixen més de tota la franquícia. Abrams ha tingut una feina molt complicada, tancar tota la trama Skywalker amb una pel·lícula pel mig que va tirar per un camí molt diferent del que ell volia. He llegit moltes crítiques a Abrams que diuen que ha destruït l’Episodi VIII. Això és rotundament fals. Abrams té en compte el que allí va passar, però ho torna a enllaçar amb la història que ell volia explicar, i ho fa tan bé com es pot, donades les circumstàncies. Però en cap cas esborra el treball anterior, simplement corregeix allò que Rian Johnson ja va canviar respecte a l’Episodi VII i molt pocs varen criticar aleshores. 

Abrams ha fet una pel·lícula molt entretinguda, la millor d’aquesta nova trilogia. Fidel a les arrels d’Star Wars, amb un sentit de l’humor adequat a la franquícia, com no va ser el cas de l’Episodi VIII, amb drama familiar, combats galàctics de naus, moments èpics, lluites d’espases espectaculars, el bé contra el mal, una música que posa la pell de gallina i visualment prodigiosa. Podríem dir que té tot allò que ha de tenir una pel·lícula d’Star Wars, L’únic retret que se li pot fer, i constitueix un gripau que estàs obligat a empassar-te si vols gaudir de la pel·lícula, és acceptar que l’Emperador Palpatine no va morir al final d’El retorn de Jedi. És cert que de tornar a fer aquesta trilogia probablement es farien les coses d’una altra manera, però després de dues pel·lícules molt diferents i desconnectades, té un mèrit enorme el que ha aconseguit J.J. Abrams. 

A l’Episodi IX, el llegat de la saga està millor tractat que en els dos episodis anteriors i la solució trobada per Leia l’aplaudeixo, així com el que uns diuen fan service i jo en dic buscar referents de la resta de la saga i emocionar als fans, que en definitiva és a ells a qui pertany la saga.

Abrams ha fet una pel·lícula vuitantera al més pur estil Steven Spielberg de l’època, en què intenta imitar a un tipus de cinema, la trilogia original n’és un exemple, en què no es preocupava massa de trobar una explicació a tot el que passava. Sense anar més lluny, a l’Episodi IV, Alderaan, un planeta sencer, és destruït amb un efecte emocional pràcticament inexistent, i l Estrella de la mort és destruïda amb només el tret d’un pilot, Luke. El que molts deien que era un error, simplement era la manera en com es feien les coses en els 80. Anys més tard Disney va decidir fer una pel·lícula per tapar aquest suposat forat, que jo mai he vist com a tal, i va néixer la irregular Rogue One. El cas és que l’Episodi IX ha volgut recuperar també una manera de fer cinema i d’explicar històries que no es porta. Fer una pel·lícula d’aventures que es gaudeix plenament des del primer minut. Una pel·lícula emotiva en què no deixen de passar coses. El que passa és que avui en dia la moda és una altra. Volem que ens ho expliquin tot i que tot hagi de tenir una gravetat enorme. 

Abrams ha volgut rodar a l’estil dels vuitanta una saga que tot i néixer a finals dels 70, té tot allò que identifica el cinema dels 80, i jo l’aplauixo per ser valent i atrevir-se a fer-ho amb l’Episodi IX. 

Sobre el que dèiem al principi, que té tot el que ha de tenir una pel·lícula d’Star Wars, voldria fegir que també té nous personatges i criatures carismàtiques com Babu Frik i el tractament de C-3PO en aquesta pel·lícula és brillant, ja que recuperem el C-3PO carismàtic que no havíem vist des de La venjança dels Sith. 

Star Wars. Episodi IX. L’ascens de Skywalker és Star Wars de la manera més genuïna. És cert que arrossega problemes de les dues pel·lícules anteriors, però Abrams ha estat capaç de vèncer-los per fer un espectacle com rara vegada podem veure en el cinema. L’única cosa amb la qual la podem comparar és amb Vengadores: Endgame i para de contar. 

Si en voleu més amb espòilers, recordeu escoltar el nostre podcast: link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a Spotify, link a iVoox.