Ambientada als anys 50, Suburbicon és una idíl·lica i petita població nord-americana que sembla sortida d’un anunci de televisió. En aquest context coneixem a la família Lodge. Una nit, a altes hores de la matinada, dos individus assalten la seva llar. La cosa acaba amb la mort de l’esposa i mare de família. El petit de la casa, Nicky, s’adonarà que el món no és del color rosa que li havien pintat i no tardarà en témer per la seva vida.
La pel·lícula està prou bé, però té un greu problema. Les dues trames estan barrejades, però no ben integrades. La història del racisme no té res a veure amb la trama de l’assassinat que es produeix al principi. És com veure dues pel·lícules en una, com dues pel·lícules diferents ambientades en el mateix indret, però amb històries que no tenen res a veure una amb l’altra, però que enlloc de veure-les per separat s’alternen les escenes. Clarament de les dues històries n’hi ha una d’interessant i una altra de supèrflua. La bona, per entendre’ns, és la dels Cohen. El drama racial introduït per Clooney és sobrer i ressent el ritme de la història principal. La història de crims no necessitava res més. Tot i que hauria estat una pel·lícula més curta, el resultat hagués sigut molt millor.
El relat que ens presenta és molt similar a Fargo. Tot comença amb una mort, i a partir d’aquí la cosa es complica en un espiral d’assassinats i absurds molt estil de la pel·lícula i la sèrie de televisió.
El repartiment està format per Matt Damon, Julianne Moore i Oscar Isaac. Actors solvents i molt ben resolts a la pel·lícula, inclòs el nen Noah Jupe qui és realment el protagonista principal d’aquesta història. El petit està absolutament brutal en la seva interpretació expressiva i amb un molt bon treball en les mirades.
Tot i la bona direcció de Clooney, com el fet de jugar amb la càmera per fer semblar els adults com uns monstres, et queda la sensació que si haguéssim estat els Cohen darrera la càmera la pel·lícula seria molt millor.
Suburbicon és recomanable, però li ha fallat a Clooney pensar que la història dels Cohen no tenia entitat per sí sola i l’ha omplert amb una història racial, gens integrada a la trama principal, tòpica i previsible que embruta el resultat final de la pel·lícula.
