El potencial del suro imprès en 3D i els factors de localització de la indústria del suro portuguesa durant la industrialització d’aquest país són els dos treballs guanyadors dels premis de recerca sobre el suro “Santiago Zapata” que es lliuraran el proper dia 23 de novembre a les 8 del vespre al Museu del Suro.
Els premis a la recerca “Santiago Zapata”, els quals arriben a la seva segona edició, volen promocionar la recerca aplicada a l’àmbit temàtic del suro en els camps de les humanitats, les ciències socials, les ciències naturals i la tecnologia. Són convocats amb caràcter anual per la Càtedra d’Estudis del Suro de la Universitat de Girona.
El proper dia 23 de novembre a les 20 h es farà l’acte d’entrega de la segona edició dels premis a la recerca sobre el suro “Santiago Zapata” a l’Auditori del Museu del Suro de Catalunya a Palafrugell. L’acte comptarà amb la presència dels guanyadors dels premis, de Juli Fernández Iruela, alcalde de Palafrugell, Laura Millán Morales, vicepresidenta de la Fundació Pública Museu del Suro de Catalunya, i de Rosa Ros, directora de la Càtedra d’Estudis del Suro.
La recerca sobre el suro
El treball desenvolupa un sistema per a utilitzar pols i granulat de suro per a crear mobles utilitzant la fabricació additiva, cosa que permet imprimir geometries complexes i personalitzades durant el procés de fabricació del moble. Una de les aportacions del treball ha estat l’exploració d’aglutinants naturals per als grànuls de suro, per tal d’avaluar la seva flexibilitat, resistència i absorció acústica, així com dels diferents nivells de porositat i capacitat d’absorció acústica dels mobles de bicompost de suro impresos en 3D. En base a aquests resultats s’ha dissenyat i imprès en 3D la cadira Corteza.
Aquesta recerca demostra el potencial dels mobles de bicompost de suro impresos en 3D com un mitjà eficaç i prometedor per a combatre la contaminació acústica a les nostres llars. Obre oportunitats de noves recerques sobre aplicacions i dissenys diversos de mobles elaborats amb aquesta tècnica, alhora que destaca els atributs únics del suro com a solució versàtil i respectuosa amb el medi ambient.
En la modalitat B el treball premiat és: “From raw materials to where the industry happens. Patterns of industry location in the Portuguese cork manufacturing industry, 1880-1980”, Carlos Manuel Faísca (Universitat de Coimbra) i Francisco Manuel Parejo Moruno (Universitat d’Extremadura).
A través de l’ús de documentació novedosa, el treball analitza els factors de localització de la indústria del suro portuguesa durant la industrialització d’aquest país entre les dècades de 1890 i 1990, i contrasta els resultats amb les teories econòmiques de la localització industrial.
Inicialment localitzada prop de les àrees de producció de matèria primera en regions interiors (sobretot l’Alentejo i l’Algarve), la indústria portuguesa del suro canvià significativament la seva geografia dues vegades en un segle: primer cap a l’àrea metropolitana de Lisboa a inicis del segle XX, després cap a la zona entorn de Porto des de la dècada de 1960. La localització inicial prop dels boscos del sud sembla fàcil d’explicar: atesos els elevats costos de transport i d’informació, la localització lògica es situava prop de la matèria primera.
Però a començament del segle XX els costos de transport i els d’informació s’havien reduït gràcies al ferrocarril i a la formació de xarxes d’agents locals a les zones forestals, i en paral·lel, la conurbació de Lisboa oferia certs avantatges inherents a la concentració de la indústria, així com una major oferta de força de treball formada i un millor accés als mercats exteriors a través del port de Lisboa.
Posteriorment, el moviment de la indústria cap a l’àrea de Porto a partir dels anys 60 del segle XX s’explica pel baix cost del capital humà (afavorit per les polítiques salarials de la dictadura salazarista), per estratègies empresarials d’especialització en la producció de taps en lloc de preparació del suro que tradicionalment tenia un pes fonamental en la indústria portuguesa, i per la creació d’una gran empresa, Amorim, que afavorí la creació d’una xarxa de petites empreses que justament per les seves dimensions estaven lliures de les restriccions d’una economia molt burocratitzada.
