Ja fa olor de tardor. Em passejo per la vinya i aquesta tramuntana de primers d’octubre, que no és capaç de despentinar-me, per més que bufi, m’ho confirma. La tardor té la capacitat i la potència d’exagerar uns aromes callats, tranquils, potser més frescos… unes olors de repòs.
Ai d’aquelles agricultures que només pensin en fruit. Ai d’aquelles polítiques que només pensin en fruit.
Ja no tenim la potència aèria de la primavera, però tenim la potència terrenal de la tardor i no, no és que la vida s’apagui com sempre ens han venut, no és un “preparar-nos per l’hivern infinit, buit i silenciós”. Mai. La tardor és el verdader naixement. Tot allò que ha passat en superfície durant l’estiu, tot allò espectacular, floral, fruitós… tot allò que ens apareix com a focs d’artifici de la natura plena de vida, plena d’abundància que ens regala el que en diuen “el bon temps”, té sentit si hi ha una vida de tardor ben preparada i que ara comença. Tot allò aeri, ara passa al subsòl. Per mi, tot això té sentit si no pensem en el fruit i pensem en el sòl, a la terra.
Alguns vinyaters ens ocupem per treballar en un sol viu, ric, poderós, únic, autèntic, sostenible… un sòl on hi ha la vida que permetrà el desenvolupament d’uns ceps que faran fruit i que d’aquests en treurem vi, un vi sincer i únic que parlarà del país i del temps d’aquest país. Un vi que serà espai temps. Un vi que serà presència i que esdevindrà història. Mai aquests vinyaters treballaran per un fruit i prou. Mai treballaran per una planta, tot descuidant on viu la planta. Aquests vinyaters, sempre treballarem per un sòl viu. La resta la ve, és més, la resta és possible si hi ha un treball conscient d’un naixement terrenal, vital, de base. Ai d’aquelles agricultures que només pensin en fruit. Ai d’aquelles polítiques que només pensin en fruit.
