Aquesta setmana se celebra a Barcelona el Mobile World Congress, un dels esdeveniments més rellevants del món relacionats amb la tecnologia, la mobilitat, la intel·ligència artificial i tota quanta retòrica que vincula el progrés a la tecnologia.
És innegable que la revolució digital ha tingut un impacte enorme (probablement superior al que va tenir la revolució industrial al S.XVIII. Però en aquella primera etapa revolucionària es transformà els éssers humans agricultors i ramaders en manipuladors de màquines i es modificàren les bases econòmiques de la societat, que, de manera progressiva, es fonamentà en la producció industrial.
L’actual procés de transformació digital, que ve de la mà de la globalització accelera el creixement de les empreses i es basa en la hiper connectivitat de les persones. A tota hora, en qualsevol lloc, amb qualsevol persona. Això, que té una potència enorme, té enormes riscos que en certa manera ja estem començant a intuïr.
Ara fa un temps que de sobte sentim molt a parlar de la Intel·ligència Artificial i d’eines i aplicacions que fan de tot, soles i de manera poru encertada, però em fa la sensació que igual que esperem tenir la darrera novetat tecnològica, per no quedar-nos enrere, hem emprès una cursa per usar, conèixer o aplicar quantes més eines “intel·ligents” millor.
La revolució industrial va posar les màquines al servei d’unes necessitats però al meu entendre, la revolució digital converteix les màquines i les eines en una finalitat en sí mateixa i aquí rau el gran risc. No volem el darrer model d’iphone per millorar-nos la gestió del temps, en primer terme, sinó que el volem perquè ens han creat aquesta necessitat. Caldria, doncs que abans de decidir quina tecnologia, quines eines o dispositius volem, ens féssim la pregunta prèvia que és “quines necessitats tinc?”.
Si no posem les nostres necessitats, la nostra decisió, la nostra vida per davant estarem a expenses del que dictin els nous gurús digitals.
