Permeteu-me que comenci amb una reflexió personal. Després de molts anys veient la cerimònia i retransmetent-la per la ràdio, aquest any vaig dir prou. Ja estava fart que em decebessin any rere any. L’any passat va ser la gota que va fer vessar el got. El pedant d’Iñárritu guanyava l’Oscar a la millor pel·lícula i director per Birdman, que, entre d’altres, criticava el cinema d’entreteniment i en especial als superherois. Birdman no deixava de ser el de sempre, adornat amb un fals pla seqüència, artifici propi d’Inárritu, que hem vist avui com té enganyats als acadèmics de Hollywood que mengen de la seva mà. Per altra banda Boyhood, una de les pel·lícules més innovadores del que va de segle, queia injustament derrotada. Per això, i per cerimònies eternes i avorrides plenes de discursos encara més avorrits, em vaig decantar, ja no per no retransmetre-la, sinó per directament dormir. Us avanço que no me’n penedeixo, al contrari, quan m’he despertat amb els premis, el primer que he pensat és amb lo bé que he estat al llit.
Algun insensat haurà pensat en algun moment de la nit que aquest any es podria girar la truita i que s’atrevirien a premiar Mad Max: Furia en la carretera amb els guardons importants, però de fet, només ha aconseguit els tècnics, com estava previst en el guió. Algun il·lús ha cregut que l’Acadèmia seria justa i premiaria George Miller com a millor director. Santa innocència! Al contrari, han posat a Inárritu a l’alçada de John Ford i Joseph Mankiewicz, quan en realitat el mexicà no els hi arriba ni a la sola de la sabata.
Però el despropòsit de l’Acadèmia ha estat molt més gran, de fet ha vingut un darrere l’altre. Podríem parlar de la millor cançó. Sam Jones l’ha guanyat per Spectre. Mira que la pel·lícula és dolenta, però la cançó és encara pitjor. L’Acadèmia ha demostrat que si de cinema va justeta, de música no en té ni idea. El següent despropòsit, ja no tant per qui l’ha guanyat, sinó per qui no, ha estat en l’actor secundari. Confesso que el meu únic interès aquest any era veure a Sylvester Stallone aixecar l’Oscar per recuperar a Rocky a Creed, Doncs ni això. En canvi sí que per fi hem vist a Leonardo DiCaprio guanyar l’Oscar, aquest cop mal donat, per una interpretació que no és que no sigui la millor de l’any, és que no és ni la millor de la pel·lícula. DiCaprio ha estat víctima de no guanyar l’Oscar quan li tocava i l’ha acabat guanyant quan no el mereixia. La famosa llei de la compensació de l’Acadèmia.
L’Oscar més merescut de la nit ha estat per Ennio Morricone per Los odiosos ocho, malgrat que molts dels temes són descartats en el seu moment per John Carpenter per la banda sonora de La cosa.
Brie Larson s’ha acabat enduent el premi per la interpretació més extrema de La habitación, com ve essent de costum, en detriment d’actuacions igual de bones, però més quotidianes com la de Saoirse Ronan a Brooklyn; un cop descartades tant Cate Blachett com Jennifer Lawrence per ja tenir el premi.
La sorpresa de la nit ha vingut amb el premi a la millor pel·lícula, en què s’han decantat per Spotlight. No és que em sembli malament, de fet Spotlight és millor que El renacido, però, aquest any no només hi ha millors pel·lícules que no han estat nominades, sinó que entre les nominades tant El puente de los espías, com Mad Max: Furia en la carretera, com Marte (The martian) són millors. Què ha passat? Doncs que Spielberg està per sobre del bé i el mal i com ja no el necessita, no li donen. A George Miller no li han volgut donar perquè, no ens enganyem, la pel·lícula és massa comercial i no és del gust dels republicans de la tercera edat que són els acadèmics. I a Ridley Scott tampoc perquè mai ha estat valorat. Si per Alien i Blade runner no va guanyar res, què els portaria a pensar que per Marte pogués guanyar la millor pel·lícula?
La cerimònia no s’ha allunyat d’allò políticament correcte, reivindicant el que tocava, l’absència de nominats negres, i fent una crítica del racisme. Però curiosament cap referència a la carrera presidencial del republicà Donald Trump. Algú ha dit cinisme?
Però l’Acadèmia ja porta anys fent discriminacions i no parlo de racials. Discriminacions, per exemple de gèneres cinematogràfics. Com és possible que any rere any pel·lícules de fantasia, ciència ficció i terror, amb comptades excepcions, no estiguin mai entre les nominades? Què es pot dir d’una Acadèmia de cinema que ignora productes com It follows, Turbo kid o Mision imposible : Nación secreta?
Els Oscar han aconseguit allò impensable fa uns anys, quan Clint Eastwood els guanyava amb la gorra, que és situar-se a l’alçada dels MTV Adwars o els Teen Choice Adwards. És més, crec que aquests premis actualment són més justos i coherents en sí mateixos que uns Oscars que ja fa temps han deixat de ser els premis més importants del cinema.
Font: Ningú no és perfecte
{$excerpt:n}
