Potser peco de simplificació si dic que Teen Titans Go! La película és una versió infantil i familiar de Deadpool, però la veritat és que no se m’acut una manera millor i resumida per dir en quatre paraules què és aquesta pel·lícula.
Per començar i que quedi clar, aquesta és sense cap mena de dubte la millor pel·lícula del DCU des dels seus inicis amb Man of Steel. Ple de pel·lícules impresentables, en la que la seva millor pel·lícula, Wonder Woman, no passava de ser una versió femenina de Capitan América: El primer vengador, arriba Teen Titans Go! La película, per reconciliar-nos amb els meravellosos superherois de DC i en creure que encara hi ha esperança.
No us espanteu si no heu vist mai la sèrie de televisió, s’entén perfectament sense haver-la vist, el to és diferent, i el públic al qual va dirigida és a petits i grans que coneguin els personatges de DC, sigui a través del cinema, el còmic i la televisió.
Aquesta pel·lícula està feta amb amor als personatges de DC, i sobretot amb un ampli coneixement de l’essència i iconicitat dels mateixos que els fa reconeixibles arreu del món. Al mateix temps, és una paròdia de les pel·lícules de superherois on el protagonista és Robin, que encara espera que la Warner faci una pel·lícula sobre ell, però Warner està disposada a tot menys a això, ja que la popularitat de Robin no és la millor, i els Teen Titans són considerats un grup de desconeguts i aficionats al cantó de la JLA.
La pel·lícula manté l’estil cartoon de la sèrie de televisió, però s’atreveix amb diferents estils d’animació, esdevenint un producte molt treballat i creat amb intel·ligència. La sèrie manté també una combinació d’humor slapstick, absurd i metareferencial, semblant a Deadpool, però per a tots els públics. A més, Warner té la valentia sana de reconèixer els seus errors i riure-se’n des dels fracassos més sonats com els de Green Lantern o Batman v Superman. L’acudit que fan sobre el nom de la mare de Batman i Superman no té preu. Per això, a la pel·lícula us trobareu que els més petits riuran en alguns moments i en d’altres només els adults que coneixen els intringulis de la producció de les pel·lícules de superherois.
Per altra banda, la pel·lícula fa clucades d’ullet al seu passat i l’abraça i no l’escup com han fet en les pel·lícules d’imatge real. Les bandes sonores de John Williams per Superman i Danny Elfman per Batman sonen sense gens de vergonya. Només el fet de triar a Nicolas Cage com a veu per a Superman, recordeu que ell havia de protagonitzar el projecte frustrat de Tim Burton, Supermam Lives, ja denota el to que han volgut donar els directors, Aaron Horvath i Peter Rida Michail. Entre altres veus conegudes trobem les de Kal-El Cage, el fill de Nicolas posant la veu al jove Bruce Wayne, Will Arnett, Kristen Bell i Stan Lee. Sí, el creador de Marvel també té cameo en aquesta pel·lícula, ja que en el fons, aquesta pel·lícula és una carta d’amor al gènere de superherois i aquí no hi ha rivalitat entre companyies que valgui. De fet, aquesta rivalitat entre Marvel i DC és absurda, ja que es pot ser molt fan d’Spider-Man i Superman sense cap problema, encara que algun imbècil ens vulgui fer creure que no. I això la pel·lícula ho arriba a fer explícit.
En un moment en què les encarnacions en imatge real dels personatges de DC estan a la baixa, la divisió animada treu pit en la que serà la pel·lícula de DC de referència d’aquest any.
Teen Titans Go! La película és el millor producte de DCU amb diferència. Desprèn amor pels personatges, respecte a les versions icòniques anteriors, tant del cinema com dels còmics. Té múltiples referències a les pel·lícules de DC i Marvel i Warner demostra una capacitat de riure’s dels seus fracassos davant la qual em trec el barret. El millor que podeu fer és anar a veure-la. Què voleu que us digui, m’ha encantat.
- Publicitat -
