Recordo els mesos de confinament total com els diferents dirigents de les diferents nacions del món, s’omplien la boca amb paraules tan boniques i grosses com, responsabilitat, fraternitat, solidaritat.
Recordo com l’estat generalitzat dins d’aquella bombolla de patiment, era prou optimista perquè veiem que aquella pandèmia podia, I havia de ser l’oportunitat per canviar certs aspectes de la societat. Durant un temps semblava que les diferències les deixàvem de banda per construir, òbviament, sense deixar de banda les particularitats de cadascú, però existia una voluntat de comunió i creixement.
Doncs bé, avui, I després de la fi de l’estat d’alarma, sembla que aquesta voluntat, aquesta fraternitat i aquesta visió que el que cal ara és unir esforços per sortir de la crisi, només ha calat a la societat, els nostres dirigents polítics no ho recorden.
La solidaritat ha quedat, com sempre, relegada a la societat, en aquella voluntat d’ajudar els més propers, en aquella fraternitat existent al bloc de pisos on convivim, al lloc de feina, o per descomptat amb les persones que estimem. Però, els nostres dirigents, es veu, que aquesta responsabilitat, fraternitat i solidaritat, ara ja els fa nosa. Als partits i dirigents de Catalunya ja no els interessa. Els interessa molt més els seus objectius interns de poder que no l’objectiu de representació que se’ls pressuposa.
Cal que esteu a l’altura perquè si no, hi haurà molta gent emprenyada. I amb aquest taulell de joc, l’extrema dreta, sempre té les de guanyar.
