Aquest article vol tractar un tema del qual se’n parla poc, les capacitats que se’ns pressuposen o, com s’ha dit fins ara, la falta de capacitats d’una minoria molt nombrosa, és a dir, sobre el mon de la discapacitat física o intel·lectual.
Publicito tan com puc la frase: “Hi han molts tipus de discapacitat, la pitjor és no tenir cor”. Malauradament, viure plenament una vida sense barreres és una lluita constant per les persones amb major grau d’afectació de discapacitat física o intel·lectual. També ho és per l’entorn que li dona suport, bàsicament la pròpia família. I aquí és on comença la lamentació o la crítica a la falta de suport de la resta de la societat que no “els hi ha tocat” entrar en aquest mon, talment com si fos possible apartar a qui té menys capacitats i viure d’esquenes a una realitat que necessita més que cap altra de visibilitat, integració o inclusió.
Però en l’article el que vull fer és un elogi, a una família que davant l’adversitat s’ha crescut, així com també a l’Associació Lluito per tu. Tot va començar quan la Laura, als seus 13 anys, va decidir impulsar una campanya de venda de braçalets per finançar les despeses que comporta cuidar al seu germà Aleix, afectat de paràlisis cerebral. La campanya va comptar amb un fort suport popular al seu poble, Llagostera, i va ser tot un èxit. Però la cosa va anar a més, fins crear-se l’Associació Lluito per tu, un nom descriptiu del que representa ser cuidador d’una persona que no pot valdre’s per si mateixa. Recentment l’Associació ha publicat un conte, on s’explica el paper de la Laura com a germana de l’Aleix. Habitualment s’associa l’amor incondicional als pares respecte dels seus fills, però el conte demostra que entre germans aquest amor incondicional també pot existir, il·lustrant a la Laura com un àngel que té cura del seu germà. De parelles de germans n’hi han moltes, però de germans que els uneixi un cor com el seu és un fet excepcional. La Laura i l’Aleix, no circumscriuen la seva relació en la discapacitat sinó en la capacitat immensa d’estimar que es tenen. Tot un exemple del que necessiten les persones afectades per discapacitat intel·lectual, una família que Lluiti per ells. Però també és necessària una societat amb la capacitat d’estimar als més vulnerables, capaç de garantir els drets que els pertoquen i que elimini amb urgència qualsevol perjudici que pugui existir.
