Terminator: Destino oscuro

Després de cinc pel·lícules i una sèrie de televisió, la saga Terminator es trobava a la deriva arran de l’intent de reinici amb Terminator: Génesis, l’any 2015, que va ser un fracàs. Tothom és conscient que les pel·lícules bones de la franquícia eren la primera i la segona. D’aquí que la productora va considerar que el millor que podia fer era un re-reboot. No em pregunteu què s’havien fumat. El cas és que la cosa que s’ha traduït en nou i merescut fracàs per aquest segon reboot consecutiu. 

Terminator: Destino oscuro, parteix del final de Terminator 2 i ignora l’existència de Terminator 3: La rebel·lió de les màquines, Terminator: Salvation i Terminator: Génesis. Després de veure Destino oscuro, sóc jo qui ha decidit treure de la continuïtat aquesta i em quedo de llarg amb què proposava Terminator 3, que sense arribar al nivell de la primera i la segona, la proposta argumental és infinitament superior a Destino oscuro. 

Terminator: Destino oscuro és una nova oportunitat perduda, amb l’agreujant que és la segona consecutiva en quatre anys. El millor de la pel·lícula és la presència de Linda Hamilton i Arnold Schwazenegger que es mengen en patates a la resta de nous actors. La pena és la línia argumental que els dóna el guió, molt poc afortunada i que els porta a lluir-se poc, especialment Schwazenegger.

La pel·lícula és un remake encobert de la primera i la segona pel·lícula, en el mateix sentit que Star Wars: El despertar de la força ho va ser de l’episodi IV. El cas és que com a remake és fallit, ja que s’oblida de tota la complexitat argumental i de la intel·ligència artificial que era Skynet, per a substituir-la per una cosa que es diu Legion, que no desenvolupa gens i converteix Terminator en una pel·lícula d’hòsties a l’estil de Fast & Furious. 

Sense voler fer cap espòiler, per això teniu el podcast, el pròleg, en què ens presenta el punt de partida de la pel·lícula, em sembla una absoluta aberració que desvirtua completament en concepte de Terminator. 

Terminator: Destino oscuro, juga a ser políticament correcte i vol introduir conceptes feministes i missatges polítics contra Donald Trump que no condueixen enlloc i que estan inclosos per quedar bé, no perquè realment vulguin fer una reivindicació com cal, ja que no se les creuen. 

M’agradaria analitzar bé el paper de James Cameron com a productor, ja que em costa creure que hagi tingut cap intervenció creativa, de fet sembla que Cameron està molt emprenyat amb Tim Miller. I no és l’únic, la meva sensació en sortir del cinema va ser la d’emprenyat. 

Tim Miller no era la persona indicada per dirigir aquest projecte. Miller només té experiència en cinema d’acció. La seva única pel·lícula fins ara, Deadpool, deu l’èxit a Ryan Reynolds que es va involucrar en totes les fases del projecte. Aquí Miller s’ha limitat a rodar un seguit d’escenes d’acció que semblen un copy-paste de moltes altres pel·lícules d’acció. 

Dels nous personatges, només salvo Mackenzie Davis, que sí que m’agrada, però no deixa de ser una nova versió de Kyle Reese. Pel que fa a Diego Luna, queda clar que no és Robert Patrick, i pel que fa a Natalia Reyes, el doblatge és pèssim, la interpretació de l’actriu és molt dolenta i el seu personatge no és gens creïble. 

I fins aquí, no vull continuar gastant ni un minut més en aquest despropòsit. Tot el que hi ha a Destino oscuro ho hem vist abans i millor. A la pel·lícula no li puc perdonar de cap manera que destrueixi el llegat de les dues primeres, com cap altra seqüela de la saga havia fet fins avui. 

Si en voleu més amb espòilers, escolteu el nostre podcast. Link de descàrrega directa, link a Apple Podcasts, link a iVoox.