The ritual arribava el passat mes d’octubre a Sitges amb una sorpresa sota el braç. La pel·lícula de terror produïda per eOne Films s’estrenaria a Netflix. D’això ja en vàrem parlar en la crítica de The Cloverfield Paradox, així que si voleu llegir-ne alguna reflexió, aneu-hi. Tot i que la plataforma d’streaming tenia previst estrenar-la aquell mateix octubre, finalment l’estrena s’ha endarrerit fins ara. La pel·lícula ha estat dirigida per David Bruckner, un dels realitzadors de pel·lícules de terror episòdiques com The Signal (2007), V/H/S i Southbone. Aquesta és la seva primera pel·lícula en solitari, i després dels excel·lents resultats, ja n’esperem la següent.
The ritual és una pel·lícula de terror que sota una premissa coneguda, tracta de buscar-hi un vessant psicològic i barreja, amb fortuna, elements que el gènere ja que ha tractat anteriorment. Els protagonistes són un grup d’amics que estan a punt de finalitzar un viatge amb motxilla que els ha servit per homenatjar i al mateix temps superar, el trauma que els ha suposat la tràgica mort d’un d’ells en circumstàncies violentes, uns mesos abans. En la darrera etapa del camí, un dels amics es lesiona. Per arribar com més aviat millor al destí i buscar un metge, se surten del camí marcat i prenen una drecera que passa enmig del bosc. Una decisió de la qual no tardaran a lamentar-se.
La veritat és que el grup sempre pren la pitjor decisió possible davant les diferents possibilitats que se’ls hi plantejaran. Dins del terror, la situaríem en el subgènere de la bruixeria, no envà té molts moments que ens recorden a El proyecto de la bruja de Blair, o el que podria haver estat aquella pel·lícula si hagués estat ben feta. En el tram final, es desprèn de l’estil que acabo d’explicar i fa un gir lovecraftià i fa un clar homenatge a un film de culte com The Wicker Man.
The ritual tampoc és que sorprengui, però tot està molt ben fet i explicat, i esdevé una pel·lícula de terror amb un aire clàssic que val la pena no perdre’s. Segurament el més original, i tal com està el gènere no és poc, és que els protagonistes no són els típics adolescents amb les hormones a mil, sinó un grup d’amics en plena crisis de la trentena que guarden retrets entre ells i sobre ells mateixos pel que fa a les decisions que els han portat a tenir la vida que tenen ara. Arribarà un moment que es plantejaran si els uneix alguna cosa més que el fet d’haver estat companys d’universitat en el seu moment.
- Publicitat -
