Pel·lícula de Ridley Scott basada en un cas real que va succeir a Itàlia en els anys 70. El nét del multimilionari Jean Paul Getty, un magnat del petroli, va ser segrestat. El que no sabien els segrestadors era que el nivell d’avarícia de Getty era tan gran que es negaria a pagar cap tipus de rescat.
Abans d’anar per la crítica, m’agradaria posar-vos en antecedents i explicar-vos el perquè em va resultar impossible veure la pel·lícula sense treure’m del cap a Kevin Spacey. Todo el dinero del mundo estava protagonitzada per Mark Wahlberg i Michelle Williams en el paper dels pares, i Kevin Spacey era Getty. A l’octubre salta l’escàndol d’abusos sexuals comesos per Kevin Spacey, quan l’actor Anthony Rapp explica que Spacey es va extralimitar amb ell quan només tenia 14 anys. A partir d’aquí comencen a sortir altres casos similars. Spacey es converteix en un pària de Hollywood i és acomiadat per Netflix de la sèrie House of cards. L’actor acaba confessant la seva homosexualitat i desapareix prometent que se sotmetrà a tractament. Llavors la patata calenta passa a Sony i Ridley Scott que no volen que la seva pel·lícula fracassi, tal com passava amb totes les produccions de Harvey Weinstien a partir del seu escàndol. Sony no s’atrevia a estrenar-la, però Scott va pensar que la solució, a dos mesos de l’estrena i amb l’objectiu de lluitar pels Òscars, era eliminar les escenes en què apareixia Spacey i contractar un nou actor, Christopher Plummer perquè rodés les seves escenes.
Més enllà de la polèmica, que sense cap mena de dubte l’ha perjudicat en taquilla, estem davant una bona pel·lícula, per sobre de la mitjana que ens té acostumats darrerament Ridley Scott. Scott té ja 80 anys, per la qual cosa té un mèrit important mantenir un ritme de treball que no té fre, i encara més en aquesta pel·lícula, en què ha hagut de rodar un munt d’escenes noves en pocs dies, totes les que apareix Christopher Plummer, que no són poques. Més enllà d’un croma que canta de manera espectacular en el pròleg, la resta d’escenes estan absolutament molt ben integrades i en cap moment t’imagines que la pel·lícula es va rodar amb un altre actor. En la integració de les noves escenes, excel·leix. Plummer que resol la papereta a la perfecció. Gràcies a la seva experiència ha pogut donar la dimensió que requeria el seu personatge, pràcticament sense cap preparació. Un èxit que només podia aconseguir algú amb aquest pes interpretatiu.
La pel·lícula, tot i que un pèl massa llarga, manté la intriga del desenllaç amb un ritme dinàmic. El dramatisme del relat ofereix les suficients dosis de tensió que només un veterà com Scott sap col·locar just on toca. La pel·lícula aprofundeix en la psique de Getty, la seva avarícia i addicció al poder, que el van portar a mentir a la seva família i a posar per davant les seves obsessions artístiques per sobre la vida de les persones. Scott fa un retrat d’una persona poderosa molt fosca, com així també es manifesta la fotografia de la pel·lícula, que sol mostrar a Getty sempre en la penombra.
L’èxit de Todo el dinero del mundo és que t’atrapa i et manté enganxat tota l’estona, tot i que uns minuts menys de metratge farien que no se’ns fes lenta en alguns moments. No inventa res en el gènere de segrestos, però tot el que ens mostra i explica està molt bé. La pel·lícula és molt recomanable, la pena és que l’escàndol de Kevin Spacey i la decisió de la productora d’eliminar-lo emmascarà el seu resultat, de la que és la millor pel·lícula de Ridley Scott juntament amb Marte, dels últims 10 anys.
- Publicitat -
