Fa un parell de setmanes vaig estar en un hotel de costa. Dels que figuren a totes les llistes dels millors, els aparadors més bonics, els més ben cuidats, els més de tot. L’oli era d’Andalusia, els vins eren de la Rioja i de Rueda i els cambrers no comprenien el català. Enteneu-me: no tinc res en contra de l’oli de fora, però podent-lo comprar de Pau o de Ventalló, no entenc perquè ha de ser de gaire més lluny. Amb els embotits i el vi passa el mateix. Tenim una d.o. i als restaurants ens costa de trobar-hi varietat. Quan vas a França, a qualsevol local, fins i tot els que t’ofereixen una mica de tot, tenen els productes de proximitat a més bon preu i més destacats. Per què aquí no? La cultura del turisme és estacional i precària, cert, però darrera hi ha tot un ecosistema que se’n nodreix. O és que no està tot connectat? El cas de l’hotel en qüestió ve determinat per uns amos que son foranis i el tenen com a inversió. És a dir: posseeixen un hotel com aquell qui té accions d’una empresa amb seu a Singapur. No s’estimen el lloc, ni en coneixen la gent, no els interessa més que el balanç a final d’any perquè no hi tenen cap mena d’arrel ni de connexió. Això és evident. Per sort, també hi ha tot el contrari. Darrerament també he anat a alguns dels xiringuitos i restaurants de la zona. Son llocs on vaig tornant, perquè soc dona de costum, m’agraden i m’hi tracten bé. Ara comença un bullici que és fora de mida. Estan tan angoixats com esperançats, l’estiu i els forasters els han de salvar l’any. No surten enlloc, a cap llista, aquests restaurants (i millor!) però son de bona gent. I el producte és dels veïns. La pandèmia ens ha deixat devastats, però també ens ha obligat a repensar-nos en lent. Tot el que fem, té un impacte en els demés. Es tracta de ser-ne conscients. De pensar-ho dos cops. Perquè digueu-me, si puc esperar a tenir tomates d’Ullà, perquè les haig de fer venir de no sé on?
