Un estudi liderat per un doctor en fisiologia explica el mecanisme mitjançant el qual el nostre cos és capaç de realitzar activitats essencials, sense que n’hi hagi voluntat per part del nostre cervell. Sota aquest sistema hi podem quedar sota control activitats tan importants com la freqüència cardíaca, el flux sanguini o fins i tot la suor.
A la realitat aquesta sensació es produeix quan estem davant de situacions d’incertesa o preocupació. El nostre organisme queda en “estat d’alerta” i el cos adopta una resposta fisiològica que el prepara per combatre aquest tipus de riscos.
Aquesta podria ser l’explicació científica al que sento avui. Un buit enorme. La sensació que em roben alguna cosa, que em segresten algú, que se m’emporten una persona estimada.
En tot aquest any de captiveri, la Dolors i jo (com suposo que molta gent així ho sent) hem establert un vincle que ella desconeix, però que jo em sento molt meu. Hem sopat junts, hem escoltat cançons i compartit lectures i actualitat política, hem (fins i tot) compartit un programa de ràdio amb ella dins la cel·la i avui, que sé que marxa, és com si m’abandonés.
Tinc sensació de buit real. Sento aquest estat d’alerta del meu cos davant la incertesa de saber què passarà i davant la intuïció que el que passi no serà bo o si més no, no serà just. Perquè res del que ha passat fins ara és just ni convida a pensar que canviarà.
Tant de bo que el temps em desmenteixi. Dolors, no et conec però t’admiro i et sento com algú molt proper a mi. Dolors, torna aviat. Torna lliure.
