Des de que ha començat el confinament de gairebé tota la població, menys dels desobedients tan estúpidament orgullosos de ser-ho, he vist com el temps s’anava ampliant , mentre llegia o em dutxava o treballava o m’entretenia mirant com dia a dia augmentaven aquells petits bonys de les branques de las figueres, s’obrien i molt molt a poc a poc a poc, es convertien en minúscules fulles que amb lentitud desconeguda anaven creixent i omplint l’arbre sencer fins a convertir-lo en una poderosa ombra.
Quan era molt jove i sempre fins ara, he desitjat que els dies tinguessin 48 hores perque mai aconseguia anar-me’n a dormir sense deixar fet tot el que volia i al final del dia ja estava sense energia. “Faria una siesta, pensava i tornaria a començar”. I ara que em prenc tot el que faig amb molta mes calma i mes plaer, d’alguna manera es com si ho hagués aconseguit perque tinc la impressió que me’n vaig a dormir amb moltes mes coses acabades. O també pot ser que ara ja no m’importi tant com abans, i no tinc pressa i neguit per fer deixar-ho tot acabat, i m’adono com a dintre meu i a fora també el temps s’allarga sense cap esforç. Però ell, el temps, acostumat a manar i decidir sempre pel seu compte aprofita per recordar-nos que la velocitat del seu pas per la terra es ell qui la dirigeix i encara que com un regal ens manté la calma de la plujosa primavera d’aquest any de confinament, només que girem el cap enrere per mirar el passat, no pas el de l’Historia de Grècia o de la Revolució francesa sinó tot just aquest mes recent de les 7 setmanes de confinament que acabem de viure, en un rampell imprevisible i contradictori ens mostra lo molt més ràpid que les ha fet passar, talment com si totes elles només fossin una de les 48 hores que amb la seva calma ens havia concedit.
Ara m’adono que volia compartir amb vosaltres totes les demés coses que la insòlita experiència del confinament del Coronavirus ens ha fet adonar-nos-‘en amb mes claretat, sobre nosaltres mateixos i sobre la realitat en que vivim. I perque no, també sobre la mandra, la por o la curiositat que ens fa tornar a una realitat que ara ja sabem segur que es fonamenta en una brutal injustícia per la Humanitat sencera, sobre tot pels mes febles.
Però com que ja m’he gastat l’espai, ara només em queda recomanar-vos de tot cor que busqueu i llegiu sobre aquest tema, La ventana, el magnífic article de l’escritora polaca guanyadora del Nobel 2019, Olga Tokarzuczuk.
(No he trobat la traducció catalana)
