A principis del mes de març, la ciutat de Barcelona va enretirar l’estàtua d’Antonio López López, càntabre, el primer marquès de Comillas, que estava instal·lada en la plaça que portava el seu nom a Via Laietana. Antonio López va guanyar una veritable fortuna amb el tràfic d’esclaus durant el segle XIX, una fortuna part de la qual va destinar al mecenatge cultural, un detall que s’esmenta en ocasions per descarregar-lo de responsabilitat. Aquesta circumstància em va fer pensar en l’obra guanyadora l’any 2015 del Premi Carles Rahola d’assaig dels Premis Literaris de Girona que organitza la Fundació Prudenci Bertrana. L’autor del llibre, publicat per Editorial Pòrtic i titulat Traficants d’ànimes. Els negrers espanyols a l’Àfrica, és l’antropòleg Gustau Nerín i la seva feina d’investigació i documentació per a la realització d’aquesta obra és digna del més gran dels elogis, i supera en qualitat literària i interès a unes quantes de les obres guanyadores del Prudenci Bertrana, especialment les més recents. El tràfic d’esclaus va ser un mecanisme de producció de dolor i patiment que va provocar milions de morts, un patiment directament proporcional als guanys que s’obtenien d’aquesta activitat. La virtut de l’assaig de Nerín és que, amb una actitud pròpiament científica, fugint de plantejaments maniqueus, ens ofereix una visió global d’un engranatge que havia d’incloure per necessitat a molta gent: homes de negocis a Amèrica i a Europa, venedors o factors esclavistes, capitans de vaixells i tripulacions, companyies que venien mercaderies que bescanviaven per esclaus, companyies comercials establertes a l’Àfrica que oferien cobertura financera als traficants, drassanes que construïen vaixells esclavistes, asseguradores europees i americanes, governants espanyols, portuguesos, brasilers i nord-americans, periodistes, sacerdots, plantadors americans, reis africans, caps de costa que disposaven de camps de retenció d’esclaus, fins i tot alguns africans que venien als seus propis veïns. Però gràcies a l’obra de Nerín que, malgrat tractar-se d’un assaig, és de lectura tan ràpida i amena com esgarrifadora, no ens podem mirar l’esclavisme amb distància. Hi ha un munt d’esclavistes espanyols: bascos, asturians, càntabres, aragonesos, balears i sí, també catalans. Els beneficis derivats de l’esclavatge van ser claus en la formació de capital financer espanyol i en la industrialització d’Espanya al segle XIX. N’hi va haver que van fer diners amb plantacions amb mà d’obra esclava, però els beneficis del tràfic eren molt més elevats i els seus responsables últims no només es van fer rics, sinó que també van assolir un gran prestigi social que, en alguns casos, continua intacte. Nerín alerta de tot això i ens afronta amb un passat que n’hi ha que voldrien enterrar, especialment famílies amb noms com Rabassa/Vidal-Quadras, Martorell, Vidal i Ribas, Tintó, Roig i Vidal o Flaquer. Aquesta és la meva recomanació per Sant Jordi. Que vagi de gust!
