Martin McDonagh, realitzador irlandès de les excel·lents Escondidos en Brujas i Siete psicópatas, ha escrit i dirigit la que és la seva tercera pel·lícula amb uns resultats encara més brillants que les anteriors.
Mildred (Frances McDormand) és una dona de 50 anys que va perdre la seva filla farà uns mesos. La noia va ser assassinada i la policia no ha esbrinat res del que va passar. Per aquest motiu, declara la guerra a la policia d’Ebbing, el petit poble de Missouri on viu, i col·loca tres cartells a l’entrada del poble amb missatges molt controvertits contra el cap de policia. Mildred creu que la policia està més preocupada en apallissar negres que en trobar el responsable de la mort de la seva filla.
Tres anuncios en las afueras és una pel·lícula absolutament al marge de qualsevol convencionalisme. Capaç de moure’s còmodament entre diàlegs divertits i successos dramàtics, crea uns personatges reals amb infinitat de matisos. Aquí no hi ha ni bons ni dolents, malgrat a primer cop d’ull ho pugui semblar. Només cal esperar i donar un moment a tots ells per veure com es desenvolupen. Aquests estan molt ben definits, no li cal un temps excessiu a McDonagh perquè el retrat sigui perfecte, però tracta amb especial cura el que encarna Frances McDormand. La protagonista és mou per bons motius, però moltes vegades acaba fent accions igualment qüestionables com les que emprenen els agents de policia. Woody Harrelson ens regala una interpretació de les que acostuma, en un paper absolutament fet a mida. Pel que fa Sam Rockwell, em pregunto perquè no el veiem en més pel·lícules, sempre m’ha semblat un actor brillant i aquí ho reafirma. La seva transformació en aquest desagradable agent és total.
McDonagh escriu amb intel·ligència, res és gratuït. Tot el que ens explica hi és per alguna cosa. Un dels grans valors que té el guió és l’evolució de la pel·lícula. El que passa no es mou dins els cànons del cinema actual, ni comercial, ni tampoc independent. I no ho dic només pel final, que nega a l’espectador allò que reclama des del cor, no amb el cap. Tota la pel·lícula és coherent, lògica i al mateix temps té una capacitat de sorpresa molt gran.
Un altre dels aspectes importants de la pel·lícula és el retrat de la violència, com la treballa i com la mostra. Ja no parlo de la física, que també, si no d’aquella que es manifesta de paraula o a través de gestos i mirades. Martin McDonagh fuig de qualsevol seqüència de morbositat que pogués mostrar i aposta decididament per la subtilesa.
Tres anuncios en las afueras és una pel·lícula obligatòria. El relat t’atrapa per molts motius i no pots despendre-t’hi, ni tant sols quan acaba. Escoltar els personatges i els seus diàlegs són una absoluta delícia. En certa manera, no sé si per McDormand o per l’estil de comèdia negra, en ocasions aquesta pel·lícula m’ha recordat a Fargo. Una autèntica sorpresa i sense cap mena de dubte, un dels títols de l’any.
- Publicitat -
