Per dir la veritat em van trucar personalment el dimarts 13, però és ahir quan el Col·legi de Periodistes va fer públics els noms dels finalistes al premi Miquel Diumé al millor treball informatiu o divulgatiu en ràdio dels premis Carles Rahola de comunicació local.
És cert que encara no ens han dit que haguem guanyat, però sí que sabem que estem entre el grup de tres finalistes, competint amb Ràdio Banyoles, per la cobertura que van fer del referèndum del dia 1 i amb Catalunya Ràdio amb un programa especial centrat en la integració de les persones migrades.
Amb aquesta nominació, ja van tres anys que ens presentem, tres nominacions, un Premi Rahola, un Premi RAC i una menció especial també dels Rahola i si aquest any ens emportem el guardó del bigotet, doncs imagineu-vos la il·lusió que ens farà.
Sobretot, perquè fa només tres anys que ens vam posar a fer informació local i cadascun d’aquests anys que ens hi dediquem rebem algun tipus de reconeixement que prové del mateix sector. És a dir, reconeixement professional a la feina ben feta.
Hi poso èmfasi, perquè de tant en tant, alguns subjectes (amagats sota algun pseudònim, això sempre) ens dediquen alguns bonics atacs per la nostra condició d’emissora del tercer sector, àmbit que no disposa encara de regulació tot i que des de l’any 99 que el CAC té esborrany de projectes de llei pendents de ser aprovats. Òbviament a aquesta gent els importa tres cogombres la nostra situació jurídica, però utilitzen aquesta informació (que no sol ser d’interès públic) per atacar un projecte com aquest, fet des de l’honestedat i les ganes de fer feina ben feta. Tanmateix, com que aquest és un concepte (el de la feina ben feta) que se’ls escapa, em remeto a la vara de mesurar que suposen els reconeixements provinents del mateix sector.
Suposo que això no servirà perquè ens deixin respirar tranquils, però sempre ens podrem defensar explicant que des d’un espai de resistència, sovint es poden fer millor les coses. Sense anar més lluny, tal i com passava en moltes emissores que van viure en la clandestinitat durant dues dècades ben bones, en el cas de les emissores locals.
Per part nostra seguirem treballant des del nostre petit espai i fent propostes a tothom qui tingui ganes d’anar més amunt. Com va dir Nietzsche, “quan més s’enlaira un home, més petit el veuen els que no saben volar”.
