L’any de la sequedat. Va passar fa tant de temps que ja no deu quedar ningú que ho recordi. Va explicar-m’ho en Robert Martí, que era de la Bisbal, però que vivia a Palafrugell. Fa alguns anys que és mort. Ell ho situava en el temps dels seus besavis. Vam calcular-ho el dia que m’ho va dir. Això devia passar cap a mitjans dels anys seixanta del segle XIX, trenta-no-sé quants anys abans que el segle XX comencés a córrer. En aquell temps els seus besavis vivien al mas Martí dels Metges, a les Gavarres. Aquell any de què em parlava, de tanta sequedat com hi havia, els pagesos no trobaven ningú que els els pogues vendre blat per sembrar. No per menjar: per poder-lo sembrar, per poder fer més blat, doncs. En Robert Martí em deia que no recordava com els seus besavis havien trobat un sac de blat que algú estava disposat a vendre’ls. En demanava molt. Una mica més. Molt i molt. Tots els seus estalvis. I deia que els seus besavis per tal que no es perdés gens d’aquell blat que havien comprat van decidir sembrar-lo de genolls, gra a gra, mirant d’aprofitar-lo tant com podien.
Un altre any de sequedat. Això va explicar-m’ho mossèn Gumersind Vilagran, que va ser capellà a Corçà, Romanyà i molts anys, molts anys a Palamós. Fa bastant de temps també que és mort. Deia que, quan ell va néixer, i això era cap als volts dels anys trenta del segle XX, hi havia una sequedat terrible. Tots els pous eren secs, els rius, eixuts, les fonts, estroncades. A casa seva, i casa seva era a Avinyonet, un poble de l’Alt Empordà, feia temps que l’aigua els faltava. Del pou només en sortia llot, havien de comprar fins i tot l’aigua, cosa que no havien hagut de fer mai. Va per ara! I la seva mare, que era d’Amer, va haver de marxar cap al seu poble natal amb ell, tot just acabat de néixer. “Si no, no m’haurien acampat”, deia. I hi afegia que “Amer és un pais més frescal i que encara hi havia una mica d’aigua per poder beure.”
Recupero un fragment que vaig escriure i vaig publicar fa més de vint anys, quan el segle XXI encara no començava. “Ara, potser sigui un bon moment per recordar què han dit els experts europeus de l’Institut de Seguretat sobre com serà el món d’aquí a dues dècades: més poblat, més explotat, més contaminat i més àrid ”. Ja hi som, doncs. I aquells experts també deien: “Vint anys més tard, encara serà pitjor: preveuen que faltarà aigua, que faltaran aliments i que faltarà energia”.
No eren cap gran cosa aquells experts, francament. Però hi anem anant, com ja sabem tots. I també, tal com ja vaig escriure fa més de vint anys: “El món sempre ha anat evolucionant, és veritat: la novetat és que, en el segle XXI, desapareixerà la fe en el progrés i la confiança en què res millori. I, no obstant, mai tanta gent no haurà tingut les primeres necessitats tan resoltes. Què ens deu passar, doncs? Per què, com més bé estem i com més temps de vida tenim, més por tenim també i més ens queixem de com van les coses?”
