La pandèmia ens ha fet replantejar molts aspectes de la nostra quotidianitat que la majoria de nosaltres donàvem per fet sense qüestionar-ho. I això és bo. Molt bo. Perquè no anàvem en la bona direcció. A menys, clar, que destruir l’únic lloc on els humans i la resta d’éssers vius de l’univers conegut sigui el teu destí, perquè en tal cas sí, anem i anàvem en la millor de les direccions possibles.
Però dèiem que la pandèmia ens ha obligat a replantejar coses, i subratllo la paraula obligat. Per exemple, el Nadal. Aquesta celebració tan cristiana que el capitalisme s’ha encarregat de convertir en una òpera barroca al consum, en una orgia desenfrenada de malbaratament com a símbol d’estatus. Fum, fum, fum.
Aquest any seguirem fent veure que res no ha canviat. Voldrem gastar fins i tot el que no tenim per fer feliços als nostres amb l’esperança que ens retornin aital felicitat embolcallada amb paper brillant. El comerç local podrà agafar una glopada d’aire per intentar sobreviure uns mesos més. Els repartidors d’Amazon es desllomaran fent més hores que el rellotge amunt i avall, cremant benzina, cremant-se la vida, i els rics globals acabaran les festes més rics que mai. Santa nit.
I, amb tot, aquest any les festes no seran com els altres. No anirem amb les criatures als parcs de nadal, no patinarem en pistes de gel, no correrem en curses multitudinàries per celebrar el cap d’any ni farem cap reunió amb més de deu humans. I no passarà res, perquè l’important del Nadal no era que ens sentíssim bé, ni l’amor, ni la pau.
Aprofitem, doncs, aquest Nadal que s’apropa, per replantejar-nos la vida, els valors, les prioritats. Perquè si no ho fem ara, quan?
