En la litúrgia de la tornada cap a Barcelona, encabat del període vacacional, sempre m’havia cridat l’atenció una imatge que he vist almenys 4 vegades a la meva vida. La d’un grup de personatges d’algun poble de per aquí, enfilats a la barana d’un dels ponts de la C-65, abans d’arribar a Platja d’Aro en sentit Barcelona, amb els pantalons abaixats i ensenyant el cul al reguitzell de cotxes que avancen lentament per deixar l’Empordà i tornar cap a la seva residència habitual. El que se’n diu fer un calb, vaja.
No sé si ho heu vist mai però sempre m’ha semblat una bestiesa, renegar d’aquesta gent que puja cap aquí dalt a deixar-se els quartos. Tanmateix reconec que en la mesura que m’he fet gran i he anat prenent consciència, li he començat a veure les orelles al llop. Aquest llop que té forma de segona residència i que depreda el territori ocupant-lo amb cases que són buides 200 dels 365 dies que té l’any. Poc a poc he anat compartint aquella idea que tantes vegades ha dit en Martí Sabrià, de més hotels i menys cases, que si més no, donen feina a més gent i ocupen menys el territori.
Però és ara, en circumstàncies com aquestes que, després de veure el munt de cotxes que corrien per l’Empordà aquests dies, després de llegir la quantitat de denuncies que han posat els mossos i les policies locals i de rebre vídeos de l’aparcament del Jodofi dels Masos de Pals amb cotxes de visitants ocasionals, em ve al cap aquella imatge de culs lletjos i peluts, enfilats en un pont de la C-65 desitjant a la turba de cotxes, que una vegada passi el peatge de Llagostera, no cal que torni.
Ja sé que és un sentiment irracional i prometo posar-me a lloc properament. Però som molts els que ens estem tancats a casa sense sortir, sense veure amics, coneguts o saludats, com perquè una colla d’incívics ens vinguin a recordar que en matèria de confinaments, tampoc la llei s’aplica igual per a tothom.
