Serà perquè aquest any la primavera s’ha fet esperar o perquè quan ha arribat ho ha fet convoiada per tantes fulles i un verd tant poderós que en pocs dies han omplert les branques de tots els arbres i les voreres de tots els camins, o aquest vent que no para de passejar-se sense descans entre el nord i el sud que ens ha deixat els paisatges nets i polits com preparats per alguna estrena, o aquests cels tan blaus capaços de tornar-se grisos i negres si s’escau, que hem sentit, he sentit jo al menys, com si alguna cosa fes esforços per fer aparèixer al nostre petit mon el missatge de que potser sí que l’esperança tenia raó.
Els diaris, els comentaris de la gent amb tímides mirades de màgia cap al futur, el so de festa amb cartells i campanetes en barris i pobles, l’anunci d’espectacles i de festes, noves cançons i musiques, noticies de llibres que hem de llegir perquè son molts el que ja ho han fet i viuen encara del plaer i el coneixement que n’han tret, projectes d’obres de teatre preparats per anar amunt i avall de la geografia, com els concerts, les conferencies que es filtren pels fils misteriosos de les noves tecnologies, les pel·lícules que omplen els cinemes deixant encara espai per la seguretat, tot plegat, tot aquesta alegria cultural que a tants pobles i ciutats l’esquerre ens ha ofert, conservant en la mida que ha pogut la feina per no donar facilitats a l’enemic, aquesta pandèmia que encara no ens ha deixat del tot però que semblaria que gracies a la sistemàtica vacunació de varies franges d’edat de la població ja ha allunyat el terrible mal son de tant dolor i tantes morts.
Es diria que ara si, ara potser si que podrem començar a fer passes segures, organitzar-nos el present no a la defensiva sinó fent memòria del que hem vist i hem après, mirar cap endavant i desant en bon lloc el passat no per oblidar-lo que això ens deixaria sense defenses, però si fent cas al que la naturalesa ens regala i l’experiència ens ensenya, tenint-ho ben a l’abast perquè no s’esborri mai el que hem viscut, el que podem encara mantenir uns mesos o ves a saber si uns anys sense tanta intensitat però amb la constància efectiva que ja coneixem en altres malalties, i armats amb la salut que en queda guardar memòria dels que no hi son i en el seu honor aprofitar el verd d’aquesta primavera i els records que ens ronden pel voltant, per començar a pensar que a lo millor ja estem una mica mes preparats per lluitar de debò i mirar d’aconseguir entre tots i per tots, un mon millor.
Que ja seria hora.
