L’ordinador se m’ha mort. De vell. M’agradava molt. Era una màquina, però n’era una de magnífica i bella. Ara ja no admetia que li actualitzés – actualitzar, una paraula ben perillosa – nous sistemes operatius. Amb el seu saber arribava a tot, i si no, era perquè poc m’interessava. És esgarrifós la quantitat de novetats que ens obliguen a assumir i que no ens porten enlloc, que ben aviat queden aparcades al voral de la cursa consumista. En fi, ara encara faria un article pedantet d’economia –que no domino – d’ètica – a la facultat m’avorria profundament – i acabaría donant consells de com us heu de comportar. Quin disbarat. Prou.
Malgrat la pandèmia l’he pogut portar al cementiri personalment. M’he acomiadat d’ell i els de la funeraria computeril m’han dit que em tornaran en una urna adient els records que em guardava i amb els que projectava noves vivències i experiències. La màquina m’ajudava a somniar, entre d’altres peripècies que fèiem junts.
Després d’uns dies dubtant crec que no n’incorporaré cap altre de nou. Ja està. Quan arribi la nova normalitat – aquest concepte pla és perillós- la bèstia binaria haurà quedat enrere. I més coses que m’hi quedaràn. I persones. I feines. I obligacions. Fora. No les tornaré a incorporar.
Desitjo de tot cor que us trobeu tots bé. Que tingueu feina i que sigueu feliços en la nova normalitat, jo beuré vi de la nostra terra, menjaré dels productors que cuiden – més que exploten – el paisatge i procuraré anar tant com pugui a sopar als restaurants de cuiners i cuineres que saben valorar l’esforç d’aquests productors. Gràcies.
Temps de lectura: < 1 minut
