Ramon Alturó, director del Parc Natural del Montgrí, les illes Medes i el Baix Ter, alertava en aquesta emissora de l’impacte negatiu que té la circulació motoritzada per la Duna Continental, que va des de l’Escala i fins a mig camí de la carretera que uneix Torroella amb l’Estartit, travessant el Montgrí. La problemàtica rau, ras i curt, en el fet que grups de motoristes, molts d’ells com a part d’una activitat turística planificada, fan ús dels fràgils terrenys dunars per al propi gaudi i benefici d’uns pocs.
El problema, però, va més enllà dels motoristes inconscients. El problema és que el propi parc Natural del Montgrí i etc. és, probablement, el menys Parc Natural de tots els parcs naturals de bona part del planeta. El nom no fa la cosa, i necessitem quelcom més que anomenar Parc Natural a un territori perquè aquest ho sigui de manera efectiva.
Per descomptat, ni el director ni les poques persones que hi treballen en tenen cap culpa. Es tracta, més aviat, d’un cas paradigmàtic en el que institucions al servei d’un model econòmic que situa el capital al cim de la piràmide social, juguen a fer equilibris impossibles. Perquè per vestir un parc Natural cal, sobretot, inversió i recursos: delimitar molt clarament tot el parc, restringir-ne l’accés o acotar-lo, tenir clara la seva prioritat com a corredor biològic, etc. Un cop fet tot això, aleshores sí, podem començar a ordenar el turisme, els visitants, tota l’esfera econòmica, en definitiva, per tal de fer compatible l’activitat humana amb la de conservació.
Però en una zona massificada turísticament com és el nostre Empordà, on d’aquesta activitat n’hem fet gairebé monocultiu adorat als altars, la implementació d’un parc Natural ha d’anar acompanyada de mesures que no seran plaents per a bona part del depredador sector turístic. Cal prioritzar. I és evident què prioritzen les autoritats pertinents quan creen un Parc Natural però no el doten de cap partida pressupostària important per a poder desenvolupar-lo. Prioritzen el simulacre, la propaganda, l’anar passant sense molestar els interessos de l’amo que els paga. Els mateixos interessos que, en aquests precisos moments de moratòria, s’estan carregant la costa de Begur.
