Darrerement he estat uns dies a Londres, els dies suficients per copsar amb una certa intensitat el pols de la ciutat. No m’ha donat temps, ni molt menys, a fer una anàlisi o radiografia com caldria, ni tampoc vaig amb aquesta pretensió pel món, només faltaria. Però sí he pogut fer alguna pinzellada periodística, després de transitar per la vida londinenca, estar-me en algunes llibreries, moure’m amunt i avall en desenes d’autobusos i metros, parlar lleugerament en algun pub, i mirar molta i molta televisió, i llegir algun diari.
En general he trobat una ciutat més esllanguida del que jo tenia en la memòria, i amb un cert punt, estranyament lenta. Com quan algú desfila a destemps, o sense ganes, amb un pas més pausat. Keep calm.
Londres, que la tenia en la retina com a ciutat audaç, viva, àgil, amb olor de fregits, cuina asiàtica, carrers grafiteros i amb una banda sonora del millor punk i dels millors DJs, se m’ha aparegut una mica més pàl·lida i encalmada del normal. També hi feia molt que hi he estat mes de gener, un gener fred i humit, que tot hi ajuda.
Una inflació que es percep. Un increment del preu de tot, començant pels aliments que han pujat un 17 o 18 per cent, un Brexit que no acaba de funcionar ni respon la gran pregunta de la vida, “què vols ser quan siguis gran”. Un govern que tampoc no acaba de trobar la resposta a la pregunta que abans deia, potser de les preguntes més difícils en política.
Tot m’ha fet pensar en una situació que difereix de la Londres mítica que recordava del MInistry of Sound, amb l’ambient engrescador de Camden o rebentant tardes cerveseres en pubs prop de Wembley.
Cues en supermercats, potser sí que hi havia una mica més d’indigència al carrer, i en general m’he trobat una ciutat que està allargant la nota amb el pedal del piano, en una melodia estranyament més lenta, capficada, reflexiva.
Una Londres que m’ha semblat que estava en aquell punt, mirant pel retrovisor, i veient-se després a si mateixa, i pensant molt lentament en el futur. Sort dels joves, que també, com sempre, m’han sorprès gratament.
Serà Londres, que va lenta, o soc jo, que començo a envellir?
