Els Premis Butaca són guardons del camp de les arts escèniques que es convoquen cada any i que es proclamen per votació popular. Una comissió formada per espectadors assidus a les platees dels teatres –bàsicament de Barcelona, però el centralisme nostrat són figues d’un altre paner- fan una tria inicial en les diferents categories i la sotmeten al criteri del respectable. Aquest caràcter popular té virtuts i defectes, tema que deixarem per una altra estona també. Tot això ve a tomb perquè ja s’han fet públics els finalistes del Premis Butaca d’enguany i s’ha fet realitat quelcom que, vist l’èxit, no només és lògic, sinó que també és de justícia: Mare de sucre, espectacle de la companyia Escenaris Especials, amb producció del TNC, escrit i dirigit per la banyolina Clàudia Cedó i interpretat per un bon grapat d’actors i actrius amb diversitat funcional, està nominat en tres categories. La peça opta a guanyar en la categoria de millor muntatge, de millor actriu de repartiment per la feina de Maria Rodríguez i, aquí arriba la magnífica notícia, en la de millor actriu per la interpretació corprenedora d’Andrea Álvarez, una actriu amb una discapacitat intel·lectual del 65% que encarna a la protagonista, la Cloe, una noia que viu en un pis compartit com ella i que té un desig irrefrenable de ser mare. Durant les dues hores que dura la funció, la Cloe explora el desig de la maternitat, de tenir una vida sexual activa i de ser responsable d’ella mateixa, quelcom que topa amb la realitat, amb la família, amb la normativa, amb les institucions… Mare de Sucre és un espectacle meravellós, estigueu atents que a la primavera faran gira, però les seves nominacions als Premis Butaca, i la de l’Andrea en concret, alimenten alguns dels dubtes que se’ns plantegen als espectadors: poden aquestes mateixos intèrprets construir una carrera professional en el teatre? Poden interpretar rols en els quals la seva diversitat funcional sigui una més de les seves característiques, però no la principal? Jo crec que sí, vejam si es va normalitzant una mica la situació o farem fora de la platea els públics diversos si no hi ha diversitat sobre l’escena, però no deixa de ser un món duríssim per guanyar-s’hi la vida. De moment, la mateixa Álvarez, juntament amb en Marc Buixaderas, un altre gran actor, amb paràlisi cerebral, també a Mare de Sucre, i la Berta Camps, amb la Clàudia Cedó com a dramaturga i directora estrenaran a Temporada Alta, a La Planeta, els dies 3, 4 i 5 de desembre Els àngels no tenen fills, una peça de teatre verbatim, això és documental, que segueix el fil de Mare de sucre, però prescindint de la ficció, sobre els drets sexuals i reproductius de les persones amb diversitat funcional. Jo, no m’ho perdria.
