Arthur Clarke, escriptor de ciència ficció, i autor de “2001: una odissea de l’ espai”, deia que qualsevol nova idea molt potent passa normalment per tres fases:
1. Quina bogeria! Deixem en pau.
2. No està malament. És interessant però hi ha altres coses prioritàries.
3. Jo fa molt de temps que defensava aquesta idea.
Avui vull parlar d’una idea, que no és que sigui nova, però si que fa poc que s’ha incorporat als cercles de debat de l’actualitat: la creació d’una Renda Bàsica Universal. El dret universal a rebre un ingrés pel sol fet d’haver nascut. Universal, de totes les persones; individual, de cada persona, no de les famílies; i incondicional, sense cap obligació a canvi. Aquest fet deslligaria la idea d’ingrés de la del treball, i plantejaria la necessitat de fer una redistribució de la riquesa real, per tal de finançar-la.
El debat hi és, i ha arribat a la premsa- New York Times, The Spigel, Le Monde, The World Street Jounal- i quan se’n parla tant, no tothom a favor evidentment, potser hem de pensar que alguna cosa està a punt de passar.
Fins i tot se n’ha fet alguns experiments (India, Namibia i Finlandia), on s’ha demostrat que és una eina d’empoderament per a les dones, i que augmenta la percepció de benestar i salut dels ciutadans.
Aquesta és la idea: un ingrés universal sustentat amb impostos. Hi estaríeu d’acord?… Penseu-hi, amb tots els pros i contres. De moment encara és una idea delirant per un futur incert. De moment…
I m’acomiado amb una altre cita de Clarke “L’única manera de descobrir els límits del possible és aventurar-se cap a l’impossible”. Perquè tots els avenços, un dia, van ser una utopia.
