Vengadores: Endgame (sense espòilers)

Vagi d’entrada que aquest escrit no conté espòilers. Els hem fet tots en el programa especial que hem gravat i, per tant, us dirigim allí perquè tingueu la nostra impressió amb tot luxe de detall. Aquesta crítica, si la podem qualificar així, és emocional i de sensacions que, de fet, és el que pretén provocar-nos Vengadores: Endgame. 

Tot va començar el 2008 amb Iron Man i aquest primer viatge culmina aquí, onze anys després amb un total de 22 pel·lícules. Quan Nick Furia apareixia als crèdits finals d’Iron Man li demanava a Tony Stark que s’unís al Projecte Venjador, es posava de manifest la intenció de fer diferents pel·lícules, amb diversos personatges, que estiguessin connectades i que acabessin confluint en pel·lícules de grup. El que sortia dels còmics i arribava modestament en els cinemes, s’ha convertit en el fenomen cinematogràfic més popular de tota una generació. 

L’artífex d’aquest fenomen té nom i cognom: Kevin Feige. Feige es va forjar en el mitjà cinematogràfic treballant per la productora Shuler Donner, que produïa les pel·lícules de la saga X-Men. Feige era l’home perquè és un lector apassionat dels còmics Marvel i, a més, coneixia Hollywood per dins. Feige va començar a treballar per a Marvel Studios, quan aquesta encara no era propietat de Disney, així va crear Iron Man, amb la idea que l’espectador de cinema pogués experimentar la mateixa sensació d’univers compartit del lector de còmics. Si hagués fracassat, la cosa hauria acabat allí, però van ser un èxit. Així que la maquinària es va posar en marxa immediatament per preparar pel·lícules futures. La següent en arribar seria Iron Man 2 al 2010 i Thor i Capitan Amérrica: El primer Vengador el 2011. La pedra definitiva de l’èxit va arribar al 2012 amb l’estrena de Los Vengadores. 

Endgame és la culminació de les històries que van començar fa onze anys i enllaça directament amb el final de Vengadores: Infinity War. Thanos ha guanyat i ha eliminat a la meitat dels éssers vius de l’univers. Tony Stark i Nebula es dirigeixen cap a la Terra en una nau en la qual comença a escassejar l’oxigen. A la Terra, Steve Rogers, Bruce Banner, Thor, Natasha Romanov i Rocket han abandonat qualsevol esperança. 

Vengadores: Endgame és l’esdeveniment cinematogràfic de l’any i per tota una generació és el que Star Wars va significar per una altra. Aquests onze anys, independentment del que faci Marvel Studios a partir d’ara, han marcat a milions de nens i adolescents que d’aquí a vint anys i més enllà tindran aquests títols en el mateix lloc que avui en dia, una altra generació tenim a Regreso al futuro, Els Goonies, Indiana Jones, etcètera. 

La pel·lícula és un viatge emocional en el qual ens acompanyen els personatges que el lector de còmics segueix de tota la vida i que l’espectador de cinema durant més d’una dècada. Ambdós públics, tot i que diferents, comparteixen amor cap a ells i ells, els Venjadors, ens ofereixen la festa final i celebració d’aquests onze anys que esperàvem. 

És cert que la primera vegada que la vaig veure l’he percebut diferent de la segona. La primera, estava més endut per les sorpreses i girs de guió, però quan ja les saps, la pel·lícula es percep molt més orgànica i allò que el principi et podria semblar que Infinity War és una pel·lícula més completa, no és cert. En veure-la per segona vegada m’he adonat del ben feta que està i puc dir, que millora en visionaments posteriors. 

Endgame és un viatge emocional dividit en tres actes que t’agafa el cor de bon principi. 

La primera part explora el drama. Malgrat que a algú se li pugui fer més pesat, és absolutament necessari perquè no et pots carregar mitja humanitat i fer veure que no ha passat res i seguir amb l’aventura un dia més. Això no hauria estat creïble i m’ha agradat molt la valentia dels guionistes i directors per explorar els personatges durant tanta estona. Era una cosa que necessitàvem en aquesta pel·lícula. En aquest tram poden brillar els actors i actrius i tenir moments més introspectius que molt poques vegades poden tenir en pel·lícules d’acció. És en aquests moments en què actors i actrius com Robert Downey Jr., Chris Evans, Chris Hemsworth, Scarlett Johansson, Mark Ruffalo i Jeremy Renner, cadascú a la seva manera, demostren les seves habilitats com a intèrprets, amb l’avantatge de conèixer i haver interpretat els personatges durant molts anys. 

La segona part és l’aventura i l’homenatge al MCU (Marvel Cinematic Universe). El viatge emocional continua, però des d’una altra vessant, plena de grans moments. 

I la tercera és l’èpica, amb una batalla final que ens ha recordat als millors enfrontaments d’El senyor dels anells. 

Podia ser més curta? Cert. Es podria haver explicat més ràpidament? També. Però aquesta és una pel·lícula pels fans, feta per fans i plena de fan service en què cada segon de pel·lícula es gaudeix com un infant i no m’hauria importat que hagués durat una hora més. A Endgame la percepció del temps funciona igual que en l’univers quàntic. 

Els passis de la pel·lícula han estat una autèntica festa i el cinema ha tornat a ser allò que havia estat fa molts anys, una experiència col·lectiva que es gaudeix amb la sala plena. Avui en dia, això només ho vivim en festivals com el de Sitges, i jo ja no recordo quan, si és que ho he viscut alguna vegada, viure una experiència així en una sala comercial. 

El que hem viscut amb Vengadores: Endgame ens fa que tinguem la necessitat de parlar-ne i compatir-la i també per refer-nos de l’experiència, necessitem la reflexió i explorar-ne les conseqüències en el necessari epíleg que serà Spider-Man: Lejos de casa. 

Les emocions han brotat, hem rigut, hem plorat d’alegria i tristesa i ens ha costat pair el que hem viscut, avui i durant aquests onze anys. Reconec que la pel·lícula m’ha superat perquè venim d’on venim, en el meu cas particular de llegir còmics dels superherois de Marvel des dels 10 anys. 

Si ja l’heu vist, us hem preparat un programa especial de dues hores vint minuts amb un munt d’espòilers. Gaudiu-lo! Link de descàrrega directa, link a iTunes, link a iVoox.