Uns dies després de l’estrena de Vengadores: Infinity War us portem la seva crítica sense espòilers. Si la voleu amb espòilers, us recomanem que escolteu el nostre podcast, concretament el programa 17×34. Una hora i mitja de debat sobre la pel·lícula en què no ens mosseguem la llengua. Si pel contrari sou dels pocs que encara no l’heu vista, aquí sou benvinguts i no correu perill.
Vengadores: Infinity War és la pel·lícula més ambiciosa de Marvel Studios. La tercera de Vengadores, juntament amb la quarta que s’estrena l’any vinent, rodades consecutivament, serviran, no només per tancar l’anomenada fase 3, sinó fer un punt i a part i cloure les línies argumentals d’alguns personatges que han estat el nucli dur d’aquest univers cinematogràfic durant el primer lustre d’existència. Amb 18 pel·lícules a les seves espatlles i una recaptació total que arriba a la xifra rècord de 14.824 milions de dòlars s’estrenava Infinity War.
Les gemmes de l’infinit i el personatge de Thanos porten a l’univers Marvel cinematogràfic des del primer dia, però és a Infinity War en la qual prenen el centre principal d’atenció. Vengadores: Infinity War agafa de referència els còmics de Jim Starlin dels anys 70 i posteriors. De fet, Starlin, no només és el creador de Thanos, sinó que durant dècades ha desenvolupat tota l’epopeia galàctica en els còmics, amb els seus alts i baixos. Però Thanos no és el primer personatge d’Starlin a fer el salt al cinema, prèviament ja ho han fet Gamora i Drax de Guardianes de la galaxia, i probablement també ho farà Adam Warlock, tal com s’insinuava al final del Vol. 2. Thanos va aparèixer per primera vegada al número 55 d’Iron Man, l’any 1973, però les obres que han inspirat aquesta pel·lícula són Thanos Quest del 1990 i El guantelete del infinito de 1991, que ens narra com Thanos reuneix les gemmes de l’infinit en un guantellet que li permet alterar la realitat.
A la pel·lícula, Thanos arriba a la Terra per aconseguir les gemmes en un moment en què la comunitat superheroica està dividida arran dels fets de Capitan América: Civil War. Ho fa acompanyat de l’Ordre Negra, uns fidels generals que van ser presentats en els còmics farà pocs anys, durant l’etapa de Jonathan Hickman com a guionista de Los Vengadores.
Vengadores: Infinity War és una pel·lícula valenta i innovadora que trasllada el concepte d’esdeveniment dels còmics, per primera vegada en el cinema. És a dir, explicar una història, una aventura, sense necessitat de presentar els personatges, ni explicar la seva situació prèvia perquè això ja està explicat en pel·lícules anteriors. Per això, algú que no hagi vist totes les pel·lícules de Marvel Studios, pugui trobar-se despistat en algun moment determinat. Per això, l’aposta dels germans Russo, ja per a mi els reis del blockbuster avui dia, i el productor Kevin Feige, era summament arriscada, no només perquè era la primera vegada que es feia una cosa semblant, sinó que el resultat fos tan extremament positiu. Això no haguera estat possible sense el treball de picar pedra durant 10 anys, que han servit per crear un públic nou que ja coneix tots els personatges i que ha viscut la pel·lícula com una festa. Poques vegades s’ha vist una comunió tan gran entre públic i pel·lícula. Veure-la en el cinema és una experiència col·lectiva que val la pena.
La direcció dels Russo és excel·lent. El to realista de la fotografia reflecteix la cruesa en les imatges. Per altra banda els efectes especials són meravellosos, amb excepció d’una cosa en concret que imagino que ha estat més qüestió de presses que per capacitat. Pel que fa a les escenes d’acció s’entenen i se segueixen bé amb plànols generals en què segueixes els personatges, i la càmera no mareja. Molt a l’estil d’El soldado de invierno. Un dels aspectes més destacats de la pel·lícula és el seu dolent, Thanos. L’únic personatge que és presentat a la pel·lícula perquè a part d’aparicions breus que ens suggerien que buscava unes gemmes, no en sabíem res de res. Thanos se’ns presenta com un personatge profund amb unes motivacions creïbles. Un dolent amb cor i ànima. I la cosa té encara molt més mèrit si tenim en compte que es tracta d’un personatge digital que ha estat interpretat per Josh Brolin. De Brolin li podem veure gestos i fins i tot la mirada. La perfecció aconseguida en el personatge és només comparable amb la que en el seu moment es va aconseguir amb Gollum a El senyor dels anells o Cesar en El planeta dels simis. Thanos no és el malvat boig i fàcil de fer i ens ha sorprès moltíssim.
Per altra banda, el guió ha sabut ajuntar tots aquests superherois de manera orgànica i crear una bona química i interacció entre ells. Els moments entre Tony Stark i Stephen Strange són meravellosos. Veure a dos actors de la talla de Robert Downey Jr. i Bennedict Cumberbatch en aquet duel interpretatiu que desprèn tanta química és extraordinari. La resta d’equips que es formen són molt encertats i cada personatge, per molts que n’hi hagi i protagonisme a repartir, tenen el seu moment d’èpica i glòria. La seva correcta combinació permet veure a cada heroi amb els seus poders i habilitats ben aprofitats i combinats amb els altres. Pel que fa a la narrativa de la pel·lícula, aquesta juga amb els convencionalismes del gènere de superherois dels còmics, que els lectors podran apreciar.
El final és absolutament trencador per una pel·lícula d’aquestes característiques. Tot i que ho hem d’entendre com una primera part, la seva resolució només és comparable amb les sensacions que en el seu moment va deixar L’imperi contraataca. Només cal veure les cares del públic al final. Un públic que necessita refer-se amb els crèdits finals per pair-ho tot.
Vengadores: Infinity War és la glòria perquè amb ella, rius i plores, t’emociona, t’agafa del cor i te l’estreny ben fort fins a l’últim minut. I passen els dies i encara li dones voltes a la pel·lícula i en tot allò que has vist.
Mai dues hores i mitja s’havien fet tan curtes. Després d’haver-la vist, tens la sensació d’haver presenciat una cosa molt gran que no veies des de l’estrena de les pel·lícules d’El senyor dels anells. Ni amb les noves pel·lícules d’Star Wars, s’havia aconseguit igualar aquesta sensació. El fet que aconsegueixi una connexió emocional amb l’espectador i que arribis a sentir-te com un nen a la butaca hi té molt a veure.
Pel que fa a l’humor de la pel·lícula. Marvel arriba a un equilibri perfecte. Sense renunciar al seu estil, incorpora el drama necessari i una èpica antològica. La primera part té més humor, a la segona va desapareixent a mesura que puja el drama per no espatllar el clímax.
No volia acabar sense fer esment de l’excel·lent banda sonora d’Alan Silvestri i la fanfàrria de Los Vengadores. Si us plau que tornin les fanfàrries en el cinema!
Vengadores: Infinity War és d’aquelles pel·lícules que innoven en la indústria. Que no és fàcil copiar perquè per això necessites 10 anys. És com Boyhood, que si vols copiar-la, ja saps que el camí no serà fàcil. La pel·lícula ha creat un nou llenguatge cinematogràfic, que ja existia en els còmics, però que per primera vegada l’hem vist trasllat i molt bé en el cinema. Hem vist història, i el millor, és que la podrem repetir d’aquí a un any que se’ns farà molt llarg.
- Publicitat -
