Una de les expressions que ha portat la pandèmia, o com a mínim l’ha popularitzat, és l’expressió “venir per quedar-se”. Ja existia abans, certament, però amb la pandèmia aquesta frase odiosa s’ha fet encara més odiosa, i la sentim gairebé cada dia als sermons dels mitjans o a “tuitar”. Tant, que la frase ha vingut per quedar-se, valgui la redundància estúpida.
Les reunions virtuals han vingut per quedar-se. L’educació on-line i les vídeotrucades han vingut per quedar-se. La cita prèvia ha vingut per quedar-se. El teletreball ha vingut per quedar-se…
La variant light, soft, és “venir per quedar-se molt de temps”: “la mascareta ha vingut per quedar-se molt de temps”, “Les rodes de premsa virtuals han vingut per quedar-se molt de temps”, i així anem fent camí.
Són frases que se’t claven al cervell i quan les hi tens mania, ja poden tenir raó que et rebenten per dins.
I més encara quan sabem que tot allò a què fem referència, no és veritat. És a dir, tot allò que ve per quedar-se, en realitat ve per marxar. Ni el teletreball s’imposarà del tot, ni les reunions on-line ocuparan les nostres agendes del tot, ni les classes seran del tot virtuals, ni la mascareta formarà part per sempre de les nostres vides.
Al 2023 farem exactament igual que fèiem abans del coronavirus: empassegarem amb la mateixa pedra, caurem en els mateixos vicis, i no farem cas de tot el que s’ha après. Dit ras i curt: el que fèiem abans de la pandèmia, ho farem després. I tot allò que havia vingut per quedar-se, acabarà fugint d’estudi, com els filòsofs presocràtics, tot flueix, tot es mou, tot es belluga i res roman.
Dit, en unes altres paraules, també odioses, de tan sobades que són: res no ve per quedar-se, i tal dia farà un any.
