François Simard, Anouk Whissell i Yoann-Karl Whissell, els directors responsables de l’excel·lent Turbo Kid, tornen amb una pel·lícula amb múltiples homenatges al cinema dels 80, però amb elements de terror, que la situen en un punt proper a It i a la sèrie Stranger Things. Els protagonistes de Verano del 84 són preadolescents, i les seves converses giren més entorn de revistes pornogràfiques que no pas a una partida de Dungeons & Dragons, però comparteixen un tret en comú; es desplacen en bicicleta per tot arreu. Però la diferència principal entre els seus equivalents de Netflix i la novel·la d’Stephen King, és l’origen del terror al qual han de fer front, que no és fantàstic, es tracta d’un assassí en sèrie.
El protagonista principal és Davey Armstrong, de 15 anys, que juntament amb els seus tres millors amics, passen l’estiu espiant el seu veí policia, Davey. Tot i ser un ciutadà model, els adolescents especulen amb la idea que és l’assassí en sèrie d’infants responsable de les desaparicions de la ciutat. En acabar el curs del 84, dediquen les tardes d’avorriment a buscar evidències per delatar-lo.
La pel·lícula és un producte nostàlgic inspirat en el cinema dels 80 construït a partir de molts referents actuals i de l’època. S’explora més la sexualitat dels protagonistes mitjançant uns diàlegs i algunes situacions que ens recorden a Cuenta conmigo. No obstant això, li falta la màgia Spielberg i Amblin, però m’atreviria a dir que renuncia a ella expressament per oferir-nos un relat més fosc, que trenca les nostres expectatives. I a això em refereixo, sobretot, al darrer tram de la pel·lícula. Sorprèn, per inesperat i a mi, en el seu passi a Sitges, em va deixar destrossat i descol·locat a parts iguals.
Un dels aspectes més destacats de Verano del 84 és la seva ambientació i alguns moments escabrosos amb el que vol deixar clar que pretén anar més enllà que la recreació d’una pel·lícula d’aquells anys.
No vull acabar sense esmentar la magnífica banda sonora de Le Matos, un compendi de temes de música electrònica meravellosos que poden ser gaudits també fora de la pel·lícula.
Probablement, Verano del 84 no sigui el millor film que explora la nostàlgia vuitantera, però no se li pot dir que dins aquest context hagi intentat fer alguna cosa diferent. La pel·lícula queda lluny de l’estatus de culte que ha aconseguit Turbo Kid, a parer meu, una absoluta obra mestra, però val la pena veure-la, ja que aporta una escabrositat inèdita en una pel·lícula que en teoria apel·lava només a la nostàlgia dels 80.
El protagonista principal és Davey Armstrong, de 15 anys, que juntament amb els seus tres millors amics, passen l’estiu espiant el seu veí policia, Davey. Tot i ser un ciutadà model, els adolescents especulen amb la idea que és l’assassí en sèrie d’infants responsable de les desaparicions de la ciutat. En acabar el curs del 84, dediquen les tardes d’avorriment a buscar evidències per delatar-lo.
La pel·lícula és un producte nostàlgic inspirat en el cinema dels 80 construït a partir de molts referents actuals i de l’època. S’explora més la sexualitat dels protagonistes mitjançant uns diàlegs i algunes situacions que ens recorden a Cuenta conmigo. No obstant això, li falta la màgia Spielberg i Amblin, però m’atreviria a dir que renuncia a ella expressament per oferir-nos un relat més fosc, que trenca les nostres expectatives. I a això em refereixo, sobretot, al darrer tram de la pel·lícula. Sorprèn, per inesperat i a mi, en el seu passi a Sitges, em va deixar destrossat i descol·locat a parts iguals.
Un dels aspectes més destacats de Verano del 84 és la seva ambientació i alguns moments escabrosos amb el que vol deixar clar que pretén anar més enllà que la recreació d’una pel·lícula d’aquells anys.
No vull acabar sense esmentar la magnífica banda sonora de Le Matos, un compendi de temes de música electrònica meravellosos que poden ser gaudits també fora de la pel·lícula.
Probablement, Verano del 84 no sigui el millor film que explora la nostàlgia vuitantera, però no se li pot dir que dins aquest context hagi intentat fer alguna cosa diferent. La pel·lícula queda lluny de l’estatus de culte que ha aconseguit Turbo Kid, a parer meu, una absoluta obra mestra, però val la pena veure-la, ja que aporta una escabrositat inèdita en una pel·lícula que en teoria apel·lava només a la nostàlgia dels 80.
- Publicitat -
