17.5 C
Pals
Dilluns, 28 octubre 2024
- Publicitat -spot_img

Veritats

Supermatí - opinió
Supermatí - opinió
Veritats
Loading
/

Benvolguts oients de Ràdio Capital, fa uns dies vaig acabar de llegir Maria Antonieta d’Stefan Zweig. No m’ha agradat. Recordo el primer llibre que vaig llegir d’aquest autor austríac. Es titula El món d’ahir. Em va entusiasmar. Relativament vell, exiliat, lluny, doncs, del seu país i del món que el va veure fer-se i on va ser acceptat, llegit i quasi considerat un dels millors escriptors en llengua alemanya de la seva època, en El món d’ahir, Zweig fa un  repàs dels moments més importants de la primera meitat del segle XX, incloses, és clar, les dues guerres mundials i el territori de l’Europa central on va créixer i que va veure en bona part desaparèixer. Si més no, tal com ell l’havia conegut.
Va semblar-me que en El món d’ahir hi havia veritat, que hi havia patiment, que Zweig parlava des del seu coneixement i de la seva experiència. Va semblar-me que el seu punt de vista era complex. No m’ho ha semblat o n’ho m’ha semblat tant en tots els altres llibres que he llegit d’ell. L’últim, com ja he dit, és Maria Antonieta, una biografia que, tot i que no m’ha convençut, no he volgut deixar perquè Zweig escrivia indiscutiblement bé, es documentava indiscutiblement  bé, coneixia indiscutiblement molt millor que jo l’època dels darrers anys de la monarquia absoluta i de la Revolució Francesa. Que no m’hagi agradat, és clar, vol dir que el seu punt de vista no m’ha convençut, que és massa simple, massa decantat, m’ha semblat veure les costures mal cosides  darrere els seus arguments ben pensats, ben documentats, intel·ligents i ben defensats. Dic tot això, des del meu punt de vista lector. Només això. Ni he estudiat, ni conec tan bé aquesta època com la coneixia Zweig. Ni ho sabria explicar tan bé.
Tot sovint, parlant de la Revolució Francesa, Zweig      prova d’escriure com se sentia Maria Antonieta. S’endinsa en la psicologia d’una persona que, per descomptat, no va tractar ni va conèixer. És sobretot això el que no em convenç. Pren massa part, prescindeix massa de les raons dels altres. A Maria Antonieta, Zweig m’agrada molt més quan deixa de banda els sentiments particulars de la que possiblement sigui la reina més famosa de França i ens ajuda a entendre com funcionen le revolucions i els moviments col·lectius i les masses. Hi ha un moment que escriu que tant el rei com la reina de França van saber que ho tenien tot perdut quan van constatar que perquè les revolucions i els moviments col·lectius puguin arribar a algun lloc cal que hi hagi un objectiu fàcil d’identificar, un enemic amb cara i ulls, situat en un lloc concret, fàcil d’abatre. Naturalment, l’objectiu eren ells. Independentment, doncs, que el revolucionaris francesos tinguessin raó, si la revolució va poder continuar endavant va ser perquè tenien un objectiu clar i a l’abast i perfectament tangible. Així és com funciona el món, ens agradi o no.
Escric això en un moment que en els mitjans de comunicació, que a la nostra societat s’imposen unes veritats que per més certes que siguin, sembla que no es poden matisar o analitzar o contrastar. Unes veritats úniques. Pensin en la veritat que vulguin. Sigui Gaza, sigui Israel, sigui l’emigració, sigui la independència de Catalunya, sigui la importància social del turisme… Tots ens posaríem ràpidament d’acord a dir que no volem la mort o la destrucció de ningú. De cap erposna o de cap paisatge. Malaurament, però, a la pràctica les coses no són mai senzilles. Deu ser per això que els que manen saben que el camí per moure la gent, per convèncer la majoria social és molt més fàcil quan a l’altra banda hi ha un enemic que es pot identificar. Però que sigui més transitat, no vol dir sempre que sigui el millor camí, ni tan sols el més just. Hi ha falses dreceres que ens fan perdre la complexitat del món i dels seus problemes, hi ha matisos i altres raons que no hauríem mai de perdre, que no tenim dret a perdre.

Temps de lectura: 3 minuts

Més àudios