Aquests dies que la Revolta Catalana s’ha apropat a les nostres contrades en forma de bloqueig de la frontera imposada amb la Catalunya Nord i el tall de l’AP7 a l’alçada de Girona -amb, un cop més, una violentíssima actuació policial, aquest cop a la ciutat de Salt- hem pogut copsar, els que hem volgut participar-hi, de la força política i la potència que està agafant el nostre jovent.
Se n’ha parlat prou, aquestes darreres setmanes, del paper dels i, sobretot, les joves nostrades en aquesta revolta. Per a moltes d’elles el ball de bastons de la policia espanyola durant l’1 d’octubre del 2017 va ser una mena de salt a una maduresa política que, dos anys més tard, s’ha traduït en una acció de lluita que ha desbordat qualsevol predicció, ha jubilat vells discursos encarcarats i ens ha fet grans, de cop, a molts altres.
Les càrregues policials descontrolades, les barricades per protegir-se’n, el foc que ha encès tantes nits del darrer mes, han resultat per a una generació que ara tenen entre els setze i els vint-i-pocs anys tot un viatge iniciàtic que els marcarà per a tota la vida, com ho feu el maig de 68 amb la joventut que va protagonitzar-lo. Però no són els únics: També la meva generació, els jovells d’entre 40 i 50 anys que fins no fa massa protagonitzàvem la nostra pròpia època, també hem hagut d’emprendre el nostre propi viatge iniciàtic, aquests dies, un viatge de transició entre aquest paper protagonista i el fet evident de no poder ser, ara ja, a primera línia per diverses raons, sinó assumint un altre rol diferent, ni millor ni pitjor, més de rereguarda.
Aquests dies de revolta ho estan canviant tot, mal que els hi pesi als conservadors de torn -alguns d’ells encara disfressats de progres. Benvinguda sigui, doncs, aquesta revolta, que ens posa a tots i a totes al nostre lloc.
