Sóc i visc en un indret on molts matins dels dies curts hi ha boira. Habituats com estem a aquest element, juguem a imaginar-nos formes d’una mitologia inventada i jocs infinits enmig d’aquest cotó humit. Els paviments de la ciutat estan humits i reflecteixen de manera difusa la llum dels carrers. No ho vivim com un problema, ho vivim com una cosa inherent al lloc que considerem casa. Fa un goig especial veure aparèixer el sol del migdia quan la boira es dissipa.
Això si, compartim amb tots vosaltres l’estranya abstracció per les albades lluminoses, les de veure despuntar el sol darrera les tímides muntanyes del litoral o encara millor, veure créixer la llum seguin l’horitzó rectilini del mar. O les postes de sol que aquesta tardor, especialment, ens ha regalat. Enceses, esclatants, de més colors dels que creiem possibles.
Aquesta tardor exuberant en colors i ventades ens ha permès passejar sobre catifes gruixudes i flonges de milions de fulles seques. Alguns dies he travessat amb el cotxe autèntiques pluges de fulles ocres i m’han acompanyat estols d’ocells, estornells sobretot, que dansaven pel cel al capvespre.
He pensat en totes aquestes belleses que ens acompanyen en la nostra vida quotidiana i que sovint ignorem quan ahir al matí vaig passat a tocar del incendi d’una industria de reciclatge de dissolvents a Montornès. La columna de foc i fum i les explosions que l’acompanyaven em van fer sentir vulnerable. No tinc cap tendència apocalíptica, més aviat era un perill anunciat quan l’any passat no va superar la inspecció, tot molt terrenal.
Les petites coses de la vida m’han semblat un gran tresor des d’aleshores. Que tingueu un bon dia
