Sempre he tingut el mar a prop, formant part de la meva vida. De petita, passava els estius amb la meva família a les Cases d’Alcanar, on vaig aprendre a trimar veles i a gaudir de la vida d’un petit poble mariner.
Amb els anys, he viscut en diversos llocs, probablement condicionat pel meu caràcter i professió, però sempre a la vora del mar. Després de més d’una dècada a l’Empordà, he recuperat la connexió amb els estius de la meva infància, i és a Palamós on trobo el meu recer mariner. Sovint m’apropo al port pesquer per conversar amb els pescadors mentre fan l’esfollada del peix. La subhasta, el Museu de la Pesca i la vida nàutica mantenen la identitat marítima que em fa bategar, gestionant la convivència entre la comunitat local i el turisme, i preservant alhora l’entorn marí.
Tan aprop, tant lluny, Palamós, amb el seu port pesquer i vida marinera, contrasta amb la Copa Amèrica que es celebra a Barcelona aquests dies. Tot i la proximitat geogràfica, els models de relació amb el mar són oposats. A Palamós es preserva el patrimoni marítim. A Barcelona, la Copa Amèrica ha ocupat espais públics com platges i molls per adaptar-se a un esdeveniment destinat a projectar la ciutat i generar beneficis econòmics sense dialogar amb el mar.
Malgrat les més de 50 milles nàutiques que separen Palamós de Barcelona, les dues realitats reflecteixen maneres diferents de gestionar i viure el mar. Jo, sens dubte, em quedo de lluny amb la proposta de Palamós!
