Fa uns dies la Comissió territorial d’urbanisme de Girona va suspendre les llicències d’obra nova en terrenys amb pendents superiors al 20%.
La suspensió de llicències en espais sensibles ja va aplicar-se en el període d’aprovació del Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner de l’any 2005. Entremig el govern Rajoy en una modificació de la llei de costes va reduir la servitud de domini públic de cent a vint metres sense cap mena d’oposició.
Hi aprofundiré un altre dia en totes aquestes qüestions. Ara vull parlar-vos de les urbanitzacions de baixa intensitat ja existents a tot el territori català. Algunes les vam heretar del franquisme però d’altres s’han autoritzat o ampliat en l’anomenat urbanisme democràtic, per ajuntaments que havien de demostrar que la seva existència era sostenible econòmicament i socialment.
Les dificultats de manteniment dels serveis urbans, enllumenat, clavegueram, transport en aquest tipus de creixement urbanístic, son incommensurables. Cal sumar-hi les ocupacions d’habitatges, la dificultat per posar d’acord els propietaris a l’hora de fer despesa en franges de seguretat per evitar el foc forestal i molts altres problemes.
Em centraré en dos problemes que conec. La seguretat, la dificultat de patrullar quilometres i quilometres de carrers de cases desocupades la majoria dels dies de l’any que fan de les urbanitzacions espais més fàcils perquè els malfactors els usin d’amagatall; i els servies sanitaris, d’atenció domiciliaria.
Una part important de les persones que avui viuen en cases unifamiliars aïllades ho van decidir quan tenien entre quaranta i cinquanta anys, ara en tenen més de vuitanta i alguns es trenquen el fèmur o han desenvolupat malalties degeneratives que necessiten atenció sovintejada. Organitzar aquests serveis en les comarques que han niat els boscos amb cases de tanques ben altes, dificulta extraordinàriament cobrir-ho amb professionals que han de fer quilometres entre un pacient i un altre.
Ja fa temps que alguns defensàvem i defensem les anomenades ciutats compactes. Les que de manera circular, quadricular o esbiaixades van creixent a l’entorn del campanar. Aquests era el model de ciutat que no hauríem d’haver abandonat mai. Aleshores els pins i les vinyes, els alzinars i les oliveres, seguirien arribant al mar.
