Demà és dijous Sant i el país s’omplirà de processons al llarg i ample del territori. Una de les cèlebres a Catalunya és la que tenim a Verges amb la dansa de la mort, un dels seus quadres, com a joia de la corona.
En aquesta dansa, cinc esquelets salten al so d’un tabal, col·locats en forma de creu i amb un seguici de quatre personatges més, els quals, amb torxes, il·luminen el quadre i hi aporten l’aire tètric que hi dóna sentit. La Mort ens avisa que no perdona ningú (amb la bandera), ens sega la vida (amb la dalla) i ens recorda que a qualsevol hora (rellotge sense broques) acabarem convertint-nos en cendra (platets).
Datada del 1666, la processó de Verges és una antiquíssima expressió de cultura popular. Ara bé, en quin moment la cultura popular deixa de ser-ho (i per tant de perdre el seu sentit que singularitza el poble que l’acull o l’ha vist néixer)? En quin moment la cultura popular es transforma per passar a ser un motiu d’atracció turística? Per mi hi han molts moments que responen a aquesta qüestió, però n’hi ha un que marca un punt d’inflexió: La venda d’entrades.
He posat l’exemple de la processó de Verges per la proximitat de les dates, però el mateix podria dir de les havaneres de Calella. A la processó s’hi venen entrades per 18€ i a les havaneres, si no vaig errat per més de 20€.
No és que estigui en contra de la recaptació de diners per part dels ajuntaments, però fer-ho a partir de la cultura, em sembla malament. Fer-ho a partir de la cultura popular em sembla fatal. Perquè ja sé que d’alguna manera s’han de controlar les desenes de milers d’assistents. Ja sé que d’algun lloc han de sortir els diners per pagar. Però la cultura popular és precisament això… del poble. De la gent que la fa i la fa créixer i de la mateixa gent que hi creix en paral·lel. I el missatge que s’envia fent pagar per un espectacle així, és que la cultura popular cada vegada perd més l’adjectiu que l’acompanya.
