Tots coneixem el conte de la granota i l’escorpí en el que aquest últim demana a una granota que l’ajudi a badar un riu. No, respon la granota, que em picaràs i em mataràs. Si ho faig, contra argumenta l’escorpí, jo també moriré, doncs ens negaríem tots dos, i no és això el que cap de nosaltres vol, oi? Convençuda per la lògica aclaparadora del raonament, la granota accedeix a creuar el riu amb l’escorpí a la gepa. A mig trajecte, la granota sent la fiblada mortal del seu hoste. Per què ho has fet?, pregunta la granota moribunda a l’agonitzant escorpí, que no sap nadar. És la meva naturalesa, no he pogut evitar-ho, diu l’aràcnid abans de desaparèixer aigües avall.
La naturalesa de l’escorpí. Hi penso sovint, aquest dies. Com a càrrec electe, darrerament assisteixo a moltes reunions amb diferents agents econòmics de diversos sectors. La COVID ens situa econòmicament davant el mateix dilema que la granota. Tothom veu que en aquets moments la salut és incompatible amb el normal desenvolupament de l’economia capitalista, basada en la quantitat: consum en massa, turisme massiu, creixement continu que implica sempre més consumidors, més gent, més, més, més.
Una altra evident lliçó que el petit Coronavirus ens ha posat sobre la taula és l’ambiental. La relació de l’economia capitalista amb el planeta és de depredació i destrucció, com evidencia la regeneració natural d’ecosistemes amb l’aturada tècnica del capital. No hi ha, com pretenen fer-nos creure, creixement sostenible. És impossible, contradictori amb la pròpia lògica del creixement constant i il·limitat. Amb la naturalesa del propi capitalisme, per dir-ho clar. I no, no existeix cap poció màgica tecnològica que ho pugui canviar miraculosament, per molt que intentin vendre’ns la moto.
A les reunions amb els diferents agents econòmics d’escala local he pogut constatar que tothom n’és conscient, d’aquest dilema. En el fons, tots sabem que la reactivació de l’economia ens du a una destrucció lenta, però segura. Ja ho sabíem d’abans. La diferència és que ara un petit virus pot acabar amb nosaltres de manera molt ràpida, i és la por a aquest ràpid desenllaç la que ha fet paralitzar l’economia. Però el capitalisme s’ha metabolitzat tant en la nostra pròpia naturalesa que ja no ens en podem separar. Necessitem que vinguin turistes en massa perquè emplenin les nostres terrasses, comprin a les nostres botigues i dormin als nostres hotels. Necessitem que la gent es desplaci massivament cremant combustibles verinosos, que consumeixi productes inútils. I ho necessitem ja, perquè l’economia capitalista ha de seguir funcionant i nosaltres n’hem de pagar les factures amb les que ens mantenen encadenats a un sistema que, en realitat, només funciona bé de veritat per a una minoria social.
Així que, més que xais a l’escorxador, avui som conscients que el sistema ens ha dut a ser granotes que transportem voluntàriament a un hoste de naturalesa assassina a les nostres espatlles, convençuts per arguments -digueu-n’hi màrqueting, digueu-n’hi propaganda- de lògica aclaparadora.
Ara per ara l’únic que importa és poder arribar sans i estalvis a l’altra llera del riu. Però, encara que ho aconseguim, després hi hauríem d’anar pensant.
