Biopic sobre Tonya Harding, la patinadora més odiada del món, arran de l’incident amb la patinadora rival Nancy Kerrigan, amb la qual la premsa sensacionalista de l’època va sucar-hi pa. Dirigeix Craig Gillespie, responsable del remake de Noche de miedo i El chico del millón de dólares.
Durant els anys 90, Kerrigan va ser agredida al genoll per un pinxo a sou en un entrenament, perquè no pogués competir contra Tonya Harding en els Jocs Olímpics d’Hivern del 1994. Harding va ser acusada d’instigar l’agressió i sancionada de per vida a la pràctica del patinatge. D’acord amb aquest episodi concret de la seva vida, que seria determinant, Gillespie construeix el relat de la infantesa de la protagonista i la relació amb la seva mare. La manera de tractar a Tonya en la pista recorda a la polèmica d’Anna Tarrés amb la sincronitzada, ja que la mare no mostra cap tipus de pietat en ferir els sentiments de la seva filla a canvi que doni el màxim en la pista de gel.
Yo, Tonya esdevé una nova pel·lícula de white trash, amb una protagonista doblement maltractada, per la seva mare i pel seu marit. Ambdues relacions tòxiques i dependents. La pel·lícula, en certa manera, justifica a Tonya i ens dóna conèixer unes nefastes circumstàncies personals que desconeixíem. I és que, siguem sincers, el món del patinatge artístic no pot ser més avorrit i poc interessant, així que és normal que el director hagi encarat la història cap a les relacions personals. La presentació resulta original, ja que ens ho mostra en una forma de documental, això fa que s’allunyi de l’estètica de telefilm en la qual hauria pogut caure fàcilment aquesta història.
Yo, Tonya serveix com a plataforma a Margot Robbie per a fer-se un lloc a la indústria com a actriu seriosa, tot i que per nosaltres ja ho va demostrar a El lobo de Wall Street. Sobre l’actriu, hi ha una escena en concret de la pel·lícula en què desapareix Tonya Harding i apareix Harley Quinn. A veure si sou capaços de trobar-la. A Robbie no li ha anat pas malament perquè ha aconseguit una nominació a l’Oscar, que era just el que buscava. Sense Robbie la pel·lícula no tindria massa sentit. Tot i no assemblar-se a la Tonya real, ràpidament se’ns fica a la butxaca i ens posa en el terreny de la ficció. Tot i el molt bon treball de Robbie, val a dir que la interpretació més meritòria de la pel·lícula no és la seva, sinó la d’Allison Janney, que interpreta a la seva mare. Aquesta actriu cal veure-la en cada pel·lícula que fa i ja és una imprescindible des de la seva C.J. Parker de la sèrie El ala oeste de la Casablanca.
Yo Tonya és una pel·lícula ben feta que s’esforça a oferir, i ho fa amb èxit, un producte cinematogràfic per una història de telefilm. El drama es barreja amb instants absurds que deriven cap a la comèdia negra com les dels Cohen quan apareix tot el cas de Nancy Kerrigan. Els efectes especials també estan prou bé, ja que ens fan creure que Margot Robbie és capaç de fer un triple axel.
- Publicitat -
