James Gray, realitzador de La noche es nuestra i Two Lovers, reivindica el cinema d’aventures per a adults en aquesta pel·lícula basada en un llibre de no ficció escrit per David Grann.
El protagonista és Percy Fawcett, un explorador britànic que, a l’any 1925, va anar a l’Amazones amb un grup per demostrar l’existència d’una antiga civilització que durant segles no va poder ser demostrada pels europeus. Fins aquell moment, totes les exploracions que es van portar a terme havien acabat amb la mort centenars de persones. Gran part de la pel·lícula està basada en fets reals, amb excepció del final, que és una ficció del que podria haver passat amb el protagonista.
Z, la ciudad perdida recupera el cinema d’exploradors i l’actualitza. Irremeiablement ens retrotrau a produccions més contemporànies com La selva esmeralda o més clàssiques com Mogambo. Podríem dir sense equivocar-nos que ja no es fan pel·lícules com aquesta, d’aventures amb tan realisme i solemnitat, per classicisme de la proposta.
Percy Fawcett, interpretat per Charlie Hunnam en la millor interpretació que li hem vist al cinema, és un soldat que s’enamora de la selva des de la primera vegada que la trepitja i mai podrà oblidar-la. Tot i tenir una família i diners, a casa no troba la felicitat que li dóna la selva i sobretot el sentir-se descobridor. Per això, després d’un període a casa, sentirà la necessitat de tornar-hi, tot i que pel mig caurà com un gerro d’aigua freda la Gran Guerra.
Una de les coses bones que té la pel·lícula és que ens ofereix una visió actual de l’imperialisme de principis de segle XX, el de l’home blanc europeu que mirava amb superioritat als indígenes que vivien feliços en indrets selvàtics. Aquesta falsa superioritat ens manifesta quan els expedicionaris britànics es consideren descobridors de paisatges que eren l’escenari habitual dels indígenes, i es vanaglorien de ser els primers humans en trepitjar aquelles terres. Però la pel·lícula no cau en el bonisme dels indígenes i els malvats homes blancs. Hi ha de tot, i crec que fa un retrat molt fidel a la realitat del moment. De fet, Percy Fawcett se’ns retrata com un home avançat al seu temps que tenia idees molt modernes que xocaven amb la societat de l’època, cosa que ja veiem a la pel·lícula que li va portar un quants problemes.
Entre el repartiment també trobem a Robert Pattison, l’actor del repartiment que més justeja tot i reconèixer-li l’esforç, Sienna Miller, Tom Holland, Ian McDiarmid i Franco Nero (recuperat als darrers anys amb Djagno desencadenado i John Wick: Pacto de sangre).
James Gray ens ofereix un festival de direcció i fotografia. La pel·lícula està rodada amb molta elegància, sobretot en exteriors, tant a la selva, com al paisatge anglès i en el camp de guerra. Gray aconsegueix extrapolar el cinema clàssic d’aventures a l’època actual. Ara que allò vintage està de moda, no entenc que Z, la ciudad perdida que funciona com una pel·lícula d’una altra època no hagi triomfat més. Una pena, perquè Gray dóna un salt en la seva carrera i aquesta es converteix en la seva millor pel·lícula.
El protagonista és Percy Fawcett, un explorador britànic que, a l’any 1925, va anar a l’Amazones amb un grup per demostrar l’existència d’una antiga civilització que durant segles no va poder ser demostrada pels europeus. Fins aquell moment, totes les exploracions que es van portar a terme havien acabat amb la mort centenars de persones. Gran part de la pel·lícula està basada en fets reals, amb excepció del final, que és una ficció del que podria haver passat amb el protagonista.
Z, la ciudad perdida recupera el cinema d’exploradors i l’actualitza. Irremeiablement ens retrotrau a produccions més contemporànies com La selva esmeralda o més clàssiques com Mogambo. Podríem dir sense equivocar-nos que ja no es fan pel·lícules com aquesta, d’aventures amb tan realisme i solemnitat, per classicisme de la proposta.
Percy Fawcett, interpretat per Charlie Hunnam en la millor interpretació que li hem vist al cinema, és un soldat que s’enamora de la selva des de la primera vegada que la trepitja i mai podrà oblidar-la. Tot i tenir una família i diners, a casa no troba la felicitat que li dóna la selva i sobretot el sentir-se descobridor. Per això, després d’un període a casa, sentirà la necessitat de tornar-hi, tot i que pel mig caurà com un gerro d’aigua freda la Gran Guerra.
Una de les coses bones que té la pel·lícula és que ens ofereix una visió actual de l’imperialisme de principis de segle XX, el de l’home blanc europeu que mirava amb superioritat als indígenes que vivien feliços en indrets selvàtics. Aquesta falsa superioritat ens manifesta quan els expedicionaris britànics es consideren descobridors de paisatges que eren l’escenari habitual dels indígenes, i es vanaglorien de ser els primers humans en trepitjar aquelles terres. Però la pel·lícula no cau en el bonisme dels indígenes i els malvats homes blancs. Hi ha de tot, i crec que fa un retrat molt fidel a la realitat del moment. De fet, Percy Fawcett se’ns retrata com un home avançat al seu temps que tenia idees molt modernes que xocaven amb la societat de l’època, cosa que ja veiem a la pel·lícula que li va portar un quants problemes.
Entre el repartiment també trobem a Robert Pattison, l’actor del repartiment que més justeja tot i reconèixer-li l’esforç, Sienna Miller, Tom Holland, Ian McDiarmid i Franco Nero (recuperat als darrers anys amb Djagno desencadenado i John Wick: Pacto de sangre).
James Gray ens ofereix un festival de direcció i fotografia. La pel·lícula està rodada amb molta elegància, sobretot en exteriors, tant a la selva, com al paisatge anglès i en el camp de guerra. Gray aconsegueix extrapolar el cinema clàssic d’aventures a l’època actual. Ara que allò vintage està de moda, no entenc que Z, la ciudad perdida que funciona com una pel·lícula d’una altra època no hagi triomfat més. Una pena, perquè Gray dóna un salt en la seva carrera i aquesta es converteix en la seva millor pel·lícula.
- Publicitat -
